Un Barça diferent

Ahir vaig veure el partit del Barça i sempre que guanya una final, penso en aquella mítica de la Recopa d’Europa de Basilea, la del 1979. En recordo l’efusió i aquell magma humà a les graderies de la ciutat suïssa, farcides de banderes catalanes. Aquell Futbol Club Barcelona representava el somni frustrat d’una nació, escapçada de poder, que ressorgia un altre cop, com un au fènix de les cendres: era la Catalunya del SEAT 127 i del 131, la dels cotxes plens d’enganxines amb l’emblema de les quatre barres, barretines i dibuixos de Sant Miquel del Fai i de Montserrat. El Barça representava un somni col·lectiu, un despertar, un abraonament popular total.

Des d’aquell títol, molt ha plogut i nevat, i ahir, el FC Barcelona en tornava a guanyar un altre, un més en el seu palmarès, la Copa d’Espanya o del Rei. Com és obvi, els jugadors i els directius no són els mateixos de Basilea, i els aficionats i socis també han canviat. I el club, pel que simbolitza, també. La postmodernitat aixafa, doblega i rebrega tot allò col·lectiu i homogeni, i se centra sobretot en la individualitat, i el Barça no se n'ha escapat.

El FC Barcelona, per a alguns aficionats, representa encara aquella Catalunya irredempta; a uns els fa sentir lligats a una ciutat; a uns altres els simbolitza la idea perfecta del futbol; i uns s’hi poden sentir atrets per un simple plaer estètic. En definitiva, el club aplega les individualitats i com a símbol, deixa de ser homogeni, per centrar-se en allò que significa per a una persona, per a un ciutadà.

El Barça reflexa també la multiculturalitat de l’actual societat, amb gent vinguda d’arreu. Sortint pels carrers d’Andorra, un es podia adonar ahir d’aquesta disparitat de sentiments que significa aquest símbol multiplexat, que és el FC Barcelona: el punt central de la celebració és la porta d’un bar especialitzat en servir tapes espanyoles i pernils ibèrics, propietat d’un militant del Partit Popular; un cotxe que passava pel carrer portava una immensa bandera espanyola constitucional; la gent corejava el crit “campeones”; entre els victorejants s’hi comptaven ciutadans de mil i un orígens, talment com si estiguéssim a la construcció de la Torre de Babel; uns pocs barcelonistes portaven banderes catalanes; i així podríem continuar.

El Barça, reflexa la societat, sense que entre el seu públic hi hagi una unanimitat de pensament, com pot succeir en altres clubs o associacions esportives, i això no és dolent.

Viure en un "no lloc"

L’antropòleg francès Marc Augé fa temps que teoritza sobre els no llocs, aquests espais idèntics, sense una personalitat definida, que es poden trobar en moltes ciutats, com certes cadenes hoteleres, restaurants de menjar ràpid, les àrees comercials dels aeroports, els avions i les autopistes. Un no lloc representa estar en un espai definit que no està singularitzat per unes característiques concretes, sinó per unes altres de marca, de tipus. Una cadena hotelera tindrà tots els establiments de la seva propietat d’arreu del món amb unes característiques comunes, que en faran impossible diferenciar a quina ciutat es troben. El mateix podem dir d’un Mac Donalds d’Andorra, que s’assemblarà del tot a un de situat a Mataró.

La globalització comporta l’aparició de no llocs, d’espais de trànsit i d’estada, no vinculats al territori on es troben. Una autopista, un altre no lloc, referència el lloc, la localitat, a través de grans rètols indicatius, de monuments, personatges i paisatges; en canvi, aquest propòsit canvia en una carretera com la C14, que serpenteja el país i pobles sencers, com Ponts i Oliana.

Aquesta ha estat la meva sort o dissort, viure i socialitzar part de la meva existència en un edifici d’Andorra la Vella, situat entre hotels de grans cadenes, en un no lloc, cèntric però allunyat de qualsevol botiga de veïnat, amb caliu de poble, de lloc. Recordo que els caps de setmana, els pares se’ns enduien als tres germans cap a la Seu d’Urgell, la nostra ciutat, un lloc amb tots els ets i els uts, amb la seva gent, els seus comerços i botigues amb personalitat pròpia; amb el veïnat del carrer Canonges, on vivien els padrins, revestit d’un caliu mediterrani muntanyenc particular, tan típic de Catalunya.

Al contrari del no lloc on he viscut durant prop de 30 anys a Andorra, la Seu d’Urgell és el lloc per excel·lència, amb la seva gent i les seves institucions, com l’Ajuntament, hereu de l’antic Consell General de la Ciutat, ocupades amb dignitat per fills d’aquesta ciutat, bressol de gent de tota mena, però arrelada.

La Seu continua el seu camí, amb el seu tempo particular, amb els cafès, les tertúlies i l’anar passant; mentre a Andorra, aquest no lloc que s’originava prop de casa meva, s’ha anat eixamplant, ocupant fins i tot, els pensaments i idees d’aquesta mundialització deslocalitzada.