25 de febr. 2011

Vida de veïnat

M'agrada fer servir el mot "veïnat". Ja sé que "barri" també" és catlalà, però sempre l'he relacionat amb allò que és perifèric, el que en llenguatge col·loquial es coneix com a "cultura de pol·lígon". D'altra banda, el "barri" és la unitat de població d'aquella ciutat que tant estimo, Lleida, cap i casal del centralisme i personificació de la decadència de la meva terra nadiua, l'alt país d'Urgell, un dels bressols de Catalunya.

Però anem al que ens interessa, "veïnat", aquest mot que identifica l'agregació urbana i humana que comporta també alguna identificació. A Barcelona, prop de l'aglomeració cosmopolita de la societat postindustrial i turística, de les franquícies de tota mena, de les allaus de turistes i exèrcits de badocs, hi persisteixen els veïnats, petits engranatges del Cap i Casal, sovint residus d'antics municipis. Altres, són fruit de la pròpia i innata expansió urbanística de finals del XIX i principis del XX. I molt pocs, com la Vila Olímpica i Diagonal Mar, fills de excuses que han amagat ànsies especulatives.

El mercat, les escoles, els centres culturals, les biblioteques, els parcs, els gimnasos, els colmados, els bars d'excel·lents berenes, i de barats i casolans menús, en constitueixen alguns dels signes identificatius. El veïnat arrela i pot arribar a ser algun dels elements d'adaptació dels milers de nouvinguts que s'han aplegat a casa nostra. Si la multiculturalitat ha mort, l'intercanvi cultural persistirà, i el veïnat en constituirà la principal escena.