L'Orangerie

Feia més de deu anys que no xafava els carrers de la capital de França, la tan versada i prosada París. En un curt cap de setmana he tingut la sort de descobrir, millor dit, conèixer, un dels llocs més entranyables que alberga la coneguda ciutat de les llums, em refereixo al Museu de l’Orangerie, el qual aplega entre els seus reconstruïts murs de formigó, una de les obres o sèries estendard de Monet, la dels Nenúfars.

Estar assegut al bell mig d’una de les dues sales que exposen aquesta sèrie pictòrica, en un extrem de les Tuileries, constitueix per si sol, un dels plaers més grans que qualsevol mortal pot percebre o sentir.

Els raigs de llum que entren per la cúpula de la volta emblanquinada de l’ovalada sala es reflecteixen i reboten per tot l’interior. La bancada grisenca, també ovalada, que es disposa al centre de l’estància, sense cap recolzament per a l’esquena, proporciona el marc ideal per complaure la vista, tot mirant els quatre rectangulars quadres, situats en cada mur del local.

Per un moment, assegut i concentrat en la contemplació de les pinzellades, em vaig evadir del tot, una mena de sensació em va transportar cap a un altre lloc, lluny de la realitat, com si estigues a la portada del paradís, envoltat de lluminositat, de plaer, de pau......allí, esperant a algú, vingut del no-res, anant cap a l’infinit, qui sap on.

Aquesta és la sensació que em vaig endur d’aquest petit museu, allunyat de les aglomeracions del Louvre i d’Orsay, dels flaixos dels turistes i de la cridòria de les passes atrafegades dels visitants.

L’Orangerie significa entrar en contacte amb la pau interior, amb la solitud i la millor companyia al mateix temps. Com un temple d’aquells on la gent, després d’una consecució de despropòsits, semblen anar a cercar el perquè de la seva existència.

Seure davant dels Nenúfars, sense cap mena de dubte, una de les millors vivències, ja no tant per la sèrie de Monet, sinó per tot el que l’envolta, per tota la carcassa de la sala.

Aneu-hi, en sortireu nous.