El dia dos va fer 10 anys que l'Eduard Tell i Nohet, el Draude, emprengué aquell camí que el destí ens depara, i que tant suc ha donat a totes les societats humanes. El Draude era tot un gentleman, alt, amb planta, "de jove era guapo" -sempre ens deia-, un lluitador incansable, un patriota català, un amant de la justícia social, del debat, de la polèmica i com no, de la veritat. Una veritat democràtica que defensava aferrissadament arreu, des del seu exili belga, a Bolívia, a la Kabília, al Congo, a Barcelona o al Pla de Campllong.
La seva manera de ser, li valgué l'ostracisme de tots aquells acomodats polítics de partit, de qualsevol dels que tenen representació parlamentària. Sociòleg, politòleg, professor de la prestigiosa Universitat Lliure de Brussel•les o a París, era tot un homenot, que per una banda lluïa la seva sapiència en un donar de franc als altres, i per l'altra, la dispersava, sense publicar mai res.
La seva biblioteca, farcida d'obres de tota mena, anava minvant a mesura que la malaltia i la misèria se'l cruspien. Mentre, no gaire lluny, aquella Catalunya fenícia de sector negocis, anava xuclant d'on podia, amb sobresous i martingales de Palau. Tot per la pàtria! I el pobre Draude, escudat sobre les seves idees, lluitant fins al final.
Les seves darreres paraules cap a mi, per telèfon, just abans que se l'enduguessin en ambulància cap a l'hospital on morí van ser:
Climent, ara si que me'n vaig. Adéu-siau.
Draude, un dos de febrer ens deixares, no t'oblidarem mentre visquem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada