Muntanyes perifèriques?

Castella i Lleó han configurat tradicionalment la columna vertebral de la historiografia -diguem-ne- espanyola. De la mateixa manera que el casal comtal de Barcelona ho ha estat de la catalana. En el cas que ens ocupa, grans espais territorials de l'Alta Edat Mitja de Catalunya han romàs en cert oblit historiogràfic. Aquest és el cas d'Urgell i de Pallars. De fet, la desmemòria traçada per alguns historiadors imita la de molts polítics amb un horitzó territorial que acaba als primers promontoris del Pre-Pirineu. L'oblit dels mandataris respon al propi allunyament geogràfic i històric dels centres de poder respecte de la muntanya i a certa voluntat centralitzadora.

Mentre Barcelona progressava amb la industrialització i l'enfortiment de la seva burgesia, la mateixa que construïa ferrocarrils i la història de Catalunya, l'alta vall del Segre hi exportava part de la seva mà d'obra. El creixement de la població en un medi dur com el de la ruralia muntanyenca es pal·liava amb l'emigració cap a l'esmentada capital i les seves rodalies fabrils, i al Rosselló, principalment. La muntanya que no disposava de les més simples infraestructures per poder sobreviure existia en un estat d'hivernació que la lligava a èpoques remotes en el temps.

L'arribada tardana del progrés no va impedir que el país perdés el seu caràcter innegablement perifèric. Barcelona, Lleida, Madrid, Perpinyà i París responen a realitats allunyades de la muntanya. Però no tot ha de ser dolent. Estar "lluny de" ha contribuït també a la preservació d'Andorra com a país independent i supervivent en el procés centralitzador de la formació dels Estats Nació. 

L'existència d'Andorra i el seu tangencial progrés econòmic ha permès que les comarques que el circumden hagin perdut part del seu tradicional caràcter perifèric. De certa manera, les Valls d'Andorra s'han convertit en un nou i potent centre capital regional que ha canviat els hàbits econòmics i socials de bona part dels habitants de les comarques veïnes. Mirar cap a Andorra és apropar-se a una realitat muntanyenca propera que gaudeix de reconeixement internacional pel fet de ser un Estat independent. El petit principat pirinenc ha regenerat els vincles cap a un nou centre, cap a una nova capitalitat, totalment veïna i propera.

El respectat Joan Ganyet, antic alcalde de la Seu d'Urgell i senador, ha tractat molt acuradament aquest tema en dos articles al Periòdic d'Andorra. De certa manera ha obert un enriquidor debat dirigit a parlar sense tabús d'una nova entesa regional, supraestatal, i de reconeixement europeu que ha de liderar el Principat d'Andorra i englobar les comarques catalanes veïnes i el departament francès de l'Arieja. Estem vivint una època de canvis, no m'atreviria a dir de revolucions, i la nostra regió no n'ha de quedar arraconada. No sabem si l'anomenat procés català arribarà a bon port o Catalunya quedarà com ara dins de l'Estat Espanyol. Els senyals, vagis cap a una o una altra banda, semblen indicar la perpetuació d'aquesta realitat perifèrica. Tenim l'oportunitat de canviar-ho: de ser alguna cosa més que un racó de món en un projecte europeu, que tot i la maregassa actual, té encara molt de futur. Si ens ho proposem. Cal debatre-ho i parlar-ne. Tot és possible.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodia les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. Més enllà, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodien les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. A l'altra banda, sota l'ombra, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós. 

Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.

Abans de l'estiu

La primavera s'acosta al final de la seva ruta anual i aviat, molt aviat, passarà el relleu a l'estiu, que espera impacientment el seu torn mentre es deixa notar amb alguna que altra calorada, com la que tenim aquests dies, la primera de de l'any, aquest que en compta 16 des de que passàrem la barrera del 2000, i 15 des del canvi de mil·lenni. Els mals auguris pronosticats a través de les interpretacions contemporànies dels calendaris maies sembla que no ressenyaven cap situació real. Com bé sabem, el món continua essent el món i el temps, que tot ho envelleix, s'encarrega de canviar els diferents actors de tot aquest referit escenari cada cop més globalitzat. La vida que tenim a escala local reflecteix cada cop mes uns paràmetres i uns estereotips mundials i simplificadors. El comú denominador de la humanitat, aquest silenci estúpid, emmudeix les més amagades particularitats, vistes com a estranyeses i possibles heretgies d'aquesta majoria disciplinada que viu i treballa, sobretot treballa, sense motiu i raó.

Ciutat capital?

A mesura que passen les anyades, fonamento la maduresa, em faig gran i adquireixo allò que en diuen perspectiva vital. El pas de la vida permet copsar l'evolució del que veus i vius. Qui no recorda com era l'escola de la seva infantesa i la compara amb l'actual. I com eren els comerços d'abans i quina evolució han tingut. O la moda. I les ciutats.

De l'evolució d'una ciutat, concretament d'una, m'agradaria parlar, avui: de Barcelona. No escriuré de la seva trama urbanística, ni de les rondes, i tampoc del port. Vull que us plantegeu allò que en diuen "el concepte". Quina mena de ciutat ha estat i per on ha passat per esdevenir el que és avui i el que vol o pretén voler ser.

La Barcino del Baix Imperi era una petita ciutat si la comparem amb Tarragona, Saragossa o Mèrida. No era una gran urbs. La seva importància havia augmentat des de la seva possible fundació en època Alt Imperial però distava de ser una de les grans ciutats d'Hispània. De fet, la seva importància com a ciutat de referència esdevé en època Baix Imperial i Visigoda. Una centralitat que poca expansió urbanística tingué. Les muralles que contemplem prop de la catedral, amb torres imponents i a poca distància, foren les mateixes que veieren Gala Placídia, Lluís el Pietós i Borrell II.

De la Corona d'Aragó en fou una de les capitals: els reis descendents dels comtes hi residien així com moltes de les famílies de la gran noblesa catalana. Barcelona capitalitzava un comtat amb vocació de regne. Ja en època moderna, i sense cap mena d'embut, n'era el cap i casal. Les institucions ciutadanes i del país hi tenien la seu. Com a capital resistí l'embat de la successió reial i els castellans la convertiren, totalment anorreada, en una mortalla institucional. La seva potencialitat econòmica i mercantil supliren el que les institucions sacrificades a cop de decret des de Madrid executaren. De fet, encara que sense furs, Barcelona i tot Catalunya aguantaren l'embat castellà. La capital continuà fent de capital, encara que sense institucions, i el país fent de país, tot i que convertit en províncies. Però com bé sabem, una cosa i l'altra, per ser, depenen de la força de la gent.

Parlar de Cap i Casal remet a una època pretèrita però avui guarda el mateix significant. És la capital, la capital de Catalunya, de la Mediterrània Occidental, de tota una província, d'una àrea metropolitana, d'una comarca, d'un arquebisbat, d'una regió industrial i tecnològica. Ja ho sabem.

Però quin és el seu model per al futur? Ser capital significa també compaginar tots uns serveis útils i vitals per a l'hinterland que en viu. Per a l'"ager", dirien els romans. El rerepaís en diem alguns. La capital és també un mosaic, de cultures, d'interessos, d'idees, de vida...

Però quina és la compaginació que ha de tenir aquesta funcionalitat amb la d'un model econòmic turístic que sense deturador es pot convertir en tot un monocultiu, uniformitzador i capaç d'esborrar aquests espais de convivència necessaris de tota una capital, per a la vida dels seus habitants i els de la regió que en depèn. Convertir una capital en un parc temàtic contribueix a la llarga a un desplaçament de part d'aquestes funcions a altres nuclis, no necessàriament llunyans. París n'és un exemple, la seva projecció turística ha propiciat que molts parisencs hagin anat a viure a Lió i que algunes empreses optin per posar algunes seccions en altres llocs.

Davant d'aquest panorama, Manresa, Terrassa, Sabadell, Martorell, i fins i tot Tarragona poden convertir-se aviat en models urbans integradors i capaços de tenir aquestes funcions capitalines que la massificada turísticament Barcelona oblida.

Els catacroc i la ciutat del XIX

Al carrer Major, els Tarragona, una de les altres grans famílies de la ciutat, compartien paret mitgera per la banda de migdia amb cal Don Llorens, i per septentrió amb el casal dels Feu - Pallerola,  nissaga de notaris i advocats insígnies. La seva antiga casa pairal és, des de fa una bona colla d'anys, la llar dels Mateu, artesans xurrers per excel·lència de la nostra ciutat. Qui no enyora avui la xurreria urgellenca? La seva desaparició cicatritzà la vida i el terra del Passeig, just davant del Consell Comarcal. Al seu antic emplaçament encara es perceptible un rectangle desdibuixat al sòl de ciment. 

Els Tarragona, segons ens explicà el Javier Galindo a la seva conferència, destacaven pel seu conservadorisme tradicional. Eren carlins. Els Llorens tot el contrari: el seu liberalisme virava cap a un republicanisme, que com bé deduirem, es deuria enfrontar amb certa facilitat amb el tarannà polític dels seus veïns de llinda.

Ja al XX, el pas del temps deixà que l'evolució del pensament dels Llorens s'anés esbravant i assentant com un pòsit: aquells liberals i republicans de tota la vida refredaren aviat aquella inquietud esvalotada i vuitcentista. Durant la darrera Guerra Civil, des de casa sentiren els cops mortals que els seus veïns, els Tarragona, rebien per part dels faistes. Dos fills bessons d'aquella casa moriren apallissats cruelment per aquella mena d'escamots de la mort de regust murcià i agre. Un dels germans assassinats, anomenat Don Pompeyo, destacava per la seva militància republicana, i l'altre, era capellà. Els Llorens, que ja no deurien ser els republicans del XIX, sentiren com els seus tradicionals rivals, un d'ells d'Esquerra Republicana, recordem-ho, morien apallissats per la irracionalitat i la covardia del Comitè de Milícies de la Seu d'Urgell. 

Els catacrocs dels cossos dels dos germans que eren arrossegats per les escales posaren en alerta els veïns de paret mitgera, que alarmats, deixaren al cap de pocs dies la ciutat precipitadament per salvar la pell. Temps després, quan acabà la guerra, tornaren a la Seu d'Urgell, però hi restaren poc temps. Aquella ciutat desorientada i incapaç de seduir anava quedant òrfena de la seva tradicional elit social, que l'abandonà per establir-se en altres capitals més populoses i cosmopolites. Amb més vida. El soroll mortífer dels Tarragona salvà els Llorens. La mort dels descendents dels carlins del XIX salvà la pell dels aburgesats descendents dels liberals del vuit-cents.

El Parlem d'Història d'avui, el darrer d'aquest 2016, ha traçat una petita ruta guiada per la ciutat del segle XIX. La Meritxell Rodríguez s’ha estrenat com a oradora amb una didàctica explicació sobre els Llorens davant del seu antic casal, convertit avui en una casa de veïns. Mentre els assistents i algun que d'altre tafaner, avui que es podia,  han entrat a visitar-la, el carrer ha restat en silenci. Només uns quants, que ens hem quedat a fora parlant, l'hem trencat. La senyora Juani Menduiña, del bar Sant Jordi, m'ha explicat que ella hi havia viscut, al pis que havia estat del servei. Ja fa molts anys. Tot eren bons records. La Juani, que també fa de guia, té moltes coses per explicar d’aquesta ciutat que tan viu al seu cor. Ella, com a amant de la història de la Seu, recordarà de ben segur que els baixos, abans que perfumeria i barberia, havien estat les oficines d'una companyia d'autobusos i una farmàcia.

Al costat, la casa dels Mateu, abans dels Tarragona, avui partida en dues, senyorejava el silenci d'aquell moment de primer foscant de curiós i rar dia gris de juny. Al primer pis, al balcó, la seva mestressa, que tantes tardes infantívoles havia endolcit des de la seva xurreria del Passeig, contemplava el panorama de la visita; com també ho feia un altre veí, el barber Ribera, artesà de les tisores i la navalla. 

A l'altra banda de vorera, al davant, el Josep Rebés, història viva de la ciutat, orgull ciutadà per antonomàsia, guaitava la per a ell coneguda al mil·límetre fisonomia d'aquells casals veïns que l'han vist néixer i créixer. El Josep és fill d'una de les històriques cases del davant, ca la Paca. L'altra és cal Sord. Mentre la gentada discorria per l'interior de cal Don Llorens, el Josep de ca la Paca ens ha recordat l'incendi que patí i l'hi emmascarà la capçada. Aquell cop també hi entrà, com la gent d'avui, però no per visitar-la, sinó per col·laborar en les tasques d'extinció del foc amb altres veïns.

Quan els visitants han sortit, la pau del carrer s’ha trencat per un moment i el silenci de l'entorn s'ha esmunyit. La gentada ha continuat pel carrer dels Jueus. Al fons, el vell casalici dels Llorens, emmudit, ha donat la bona nit a les llars veïnes. Demà serà un altre dia i continuarem parlant d'història.

Don Llorens

L'amic Javier Galindo ha presentat a l'Espai Ermengol, dins del cicle Parlem d'Història, de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el que ell en diu una pinzellada, sobre els Llorens, una de les famílies de l'anomenada elit urgellenca del segle XIX. En diu pinzellada, però si em permeteu, darrere de tot el que ha conferenciat existeix una recerca constant i sistemàtica als arxius municipals de la Seu d'Urgell, avui integrats al Comarcal de l'Alt Urgell, i als de la parròquia de Sant Ot, integrats a l'Arxiu Diocesà.

Parlant dels Llorens, procedents de Salàs de Pallars, i establerts a la Seu d'Urgell a la primeria del XIX, Galindo ha presentat al públic assistent alguns dels aspectes de part de la pretèrita cúpula civil de la societat urgellenca. Una elit que compaginava les feines liberals i la terratinença amb l'activitat política, que a partir del Decret de Nova Planta, un cop fou abolit el tradicional Consolat, va tenir com a principal focus la institució local d'arrel castellana de l'Ajuntament, que no trigà a ocupar la Casa de la Ciutat, la tradicional seu de l'esmentat Consolat, dissolt per les autoritats borbòniques. Per cert, el nom popular de Ca la Ciutat o Casa de la Ciutat resisteix els embats dels que volen eliminar aquesta tradicional, popular i exacta denominació per la importada d'Ajuntament. Una cosa és la institució, i l'altra és el contenidor, l'edifici.

El joc polític per obtenir el control de part del poder de la Ciutat d'Urgell, el que no estava en mans de l'estament eclesiàstic i de la governació militar, permetia que l'elit local, a través dels seus llaços amb la capital de l'Estat, Madrid, engranés una o altra ideologia. Galindo així ens ho ha explicat quan ha parlat dels Llorens, d'arrel liberal, coneguts republicans, d'ordre, dels del XIX, que conjuraven políticament contra els seus veïns de paret mitgera, els Tarragona, carlins de mena, o els que tenien davant per davant de casa al carrer del Carme, els d'Areny - Plandolit, procedents d'Ordino i establerts a la Seu d'Urgell a la segona meitat del XVIII, que comptaren amb personatges com Don Guillem, alcalde de la Seu d'Urgell, síndic d'Andorra i també destacat carlí, quan pertocava.

Ja ho ha dit el senyor Javier, cal un divulgació de tota aquesta classe social, avui desapareguda, que marxà de la Seu d'Urgell al llarg del segle XX. Avui tocava parlar dels Llorens, però un altre dia caldria fer-ho dels d'Areny - Plandolit, Guarda, Cassany, Carreu, i dels Feu, per citar-ne alguns. Els Guarda, notaris per excel·lència, desaparegueren de la nostra ciutat abans de la Guerra Civil, quan el darrer de la nissaga que hi vivia, de cognom Juer, morí d'accident de trànsit prop de Puigcerdà. Els Guarda estaven emparentats entre d'altres famílies de l'elit local amb els Gramunt de Castellbò. Els d'Areny - Plandolit, ben recordats a Andorra i penosament oblidats a Urgell, també mereixerien un record. El seu palauet, després caserna de la Guàrdia Civil, ocupava la major part de la superfície de l'actual plaça del Carme. Esteve Albert prosà part de la seva història quan escrigué el llibre Don Guillem publicat per l'Editorial Andorra de Bartomeu Rebés, divulgador i mecenes immerescudament oblidat també a la ciutat que el va veure néixer.

Tots bé mereixen ser recordats, tots, com també els membres de les classes més populars de la ciutat: pagesos, artesans, jornalers, criats i minyones. En definitiva, el record i la divulgació del mosaic social d'una ciutat dinàmica i canviant, com ho era la de la Seu d'Urgell del XIX, permet als contemporanis un respecte i una admiració que prou es podria transformar en cert orgull ciutadà, del tot necessari en els temps que corren. I qui diu la Seu, hi pot posar qualsevol altre poble o ciutat del país.

Monuments i records

Els amics d'Esquerra Republicana de Catalunya a la corporació municipal de la Ciutat d'Urgell, en un acte de bona fe patriòtica, han presentat una moció al ple municipal perquè es construeixi un monument al president Lluís Companys, assassinat pel franquisme al castell de Montjuïc. El ple municipal ho ha aprovat per unanimitat.

Fins aquí, res a dir, i això que Companys, urgellenc del Tarròs, de l'antic domini de Santa Cecília d'Elins, la de la vall de Pallerols, no ha estat mai sant de la meva devoció: el seu esquerranisme barrejà el país amb les idees, que no són els ideals. Són coses que un duu a dins, i això que en conservo una fotografia a la saleta. Perquè ho faig? Pel que representa, un home del terrer, del meu país, de l'Urgell que del Pirineu axial faldeja les garrigues i planeja més enllà de Balaguer, que morí com a president, i per això l'assassinaren, per ser el president dels catalans, de tots, d'esquerres, de dretes i del mig. Però quina ha estat la vinculació que ha tingut Companys amb la ciutat i la comarca?

Si se'm permet, -voldria pensar en altres presidents, contemporanis, de la Generalitat, que han tingut algun que d'altre lligam amb el nostre entorn més immediat. Vegem-ho:

Un altre president, potser de més consens, i també del mateix partit, Francesc Macià, l'Avi, catalanista, durant un temps separatista, i homes d'esquerres, d'aquella esquerra liberal i d'ordre republicà, que sense perdre el seu tarannà popular no abandonava el seu origen burgès, estigué vinculat a la Seu d'Urgell en la seva etapa d'enginyer militar dissenyant obres als forts de Castellciutat i les d'ampliació de la caserna del Passeig, l'antic convent dels Jesuïtes. La ciutat dels Pirineus també li provocà més d'un mal de cap quan planificava la invasió de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. Abans de la decisió fracassada d'entrar amb un exèrcit de voluntaris a Prats de Molló per la Garrotxa, l'Avi sospesà d'entrar a Catalunya des d'Andorra cap a l'Alt Urgell i la seva capital. També la visità anys més tard, quan ja era president. Sense cap mena de dubte, una de les més multitudinàries de la primera meitat del segle XX, comparable a la del rei Alfons XIII.

Josep Irla, un altre president de Catalunya, també del mateix partit, tot i que era de Sant Feliu de Guíxols, tenia les arrels a Ansovell, davant del Cadí i sota de Boscalt. El cognom Irla sempre ha estat lligat a aquesta població cadinenca, que mira els esquerps rocs de la serra amb cert temor de tremolors pretèrites, aquelles que feien sonar les campanes sense l'ajut de ningú. En un d'aquest terratrèmols de la vellúria els ansovellencs deien que les campanes tocaven soles per culpa de les bruixes. El Joan Pubill, el Juanito de cal Rill, quan era alcalde, per Convergència, sempre explicava als antics militants d'Esquerra de la comarca que Ansovell era la llar pairal dels Irla, de la família del president català a l'exili. I que un petit monument ho hauria de recordar. Res. Han passat més de vint anys d'aquelles propostes i tot continua igual. El Gaspar del Molí d'Arsèguel, un dels històrics del partit republicà a la comarca recolzava la proposta del seu amic alcalde d'Ansovell. Quin país aquell. Avui, però, Ansovell encara no recorda el seu descendent il·lustre, nascut a la terra de les sureres, mai s'hi ha aixecat un monument, ni una simple placa recordatòria penjada a la seva casa pairal.

Ni la Seu d'Urgell ni Ansovell han recordat a tals il·lustres personatges, i a tants altres, polítics o singulars figures de la ciència i la cultura. Una placa o un recordatori simbolitzen un lligam afectiu del lloc amb l'homenatjat. Sense anar més lluny, la capital ja disposava d'espais públics amb plaques que han desaparegut i no han estat substituïdes, com la que recordava la famosa Regència a la Casa del Deganat (actual museu). Una ciutat amb recordatoris i plaques d'homenatge conté i transmet un llegat del passat. És una ciutat viva, orgullosa del que conté i representen els seus fills, els seus habitants.