Rumors

Baixar a la Seu d’Urgell, sigui estiu o hivern, sempre em relaxa. La ciutat dels bisbes prínceps disposa d’una personalitat especial, que canvia durant l’any, i que sembla repetir-se cíclicament. Durant l’estiu la lluminositat sembla envair-ho tot, la claror s’escampa pels seus frescos i porticats carrers, farcits d’història i vellúria, semblant amagar mil i un secrets que les generacions successives dels seus fills han anat vivint.

La Seu d’Urgell té un tempo particular, sobretot la seva gent, disposada sempre a saludar-se mentre travessen pels carrerons i es troben, bé alçant la mà, en els casos més eixuts, o bé parant-se a xerrar en els més pacients. De fet, les xerrades en els seus carrers sovint són monopolitzades per un veritable exèrcit de dones, que tot aprofitant per anar a comprar, intercanvien informacions de fets i rumors, molts dels quals s’exageren de mala manera, estic parlant de les tafaneres.

Ni els millors serveis secrets del món, ni cap guerrilla o legió, pot tenir cap arma més important que la de la informació. Goebbels ja hauria volgut comptar, per expandir les seves mentides, amb aquest esquadró de falda i bata que pobla els carrers urgellencs.

Una legió informativa formada involuntàriament i que des de diversos punts, com els mostradors de les botigues, les cues per demanar tanda en un comerç, sortint de missa, o al bell mig del carrer, expandeix i transforma la informació, sovint inventada i malintencionada.

Tafanejar pot ser no és un ofici, però les seves autores, les tafaneres bé podrien associar-se en un col·legi professional, com el dels periodistes o el de metges. El seu parlar fluix, el xiuxiueig al costat de la víctima, l’assistència massiva als funerals, la presència a oficis matrimonials, anar a donar un condol, pagar la contribució, o comprar quatre costelles de carn, conformen el seu modus vivendi i operandi.

Víctimes i precursores de la societat masclista, conformen el darrer bastió del matriarcat mediterrani i preindoeuropeu que fins fa poc dominà la contrada muntanyenca.

Les noves tecnologies, com els mòbils, ja han entrat en les seves mans, ara ja no cal el boca a boca pel carrer, el rumor pot viatjar encara més ràpid.

Convertides en verdaderes cronistes de la Seu d’Urgell, les tafaneres amb els anys semblen renovar-se amb noves generacions de benvingudes, filles i netes de velles professionals en l’art de l´alcavoteria i la rumorologia.

Anar a munt i avall, portant el carret de la compra buit, qualsevol excusa és bona per sortir de casa, comprar una dotzena d’ous, una lliura de formatge, tot s’hi val. Qui conté més informació per emetre passa a ser la més ben valorada de la ciutat. Una bona tafanera es guanya el respecte de la resta de conciutadanes, la perillositat de la seva llengua, acompanyada amb l’astúcia dels seus ulls i orelles completen la millor de les armes letals que victimitzen divorciats, arruïnats, malalts, casats, accidentats i morts. Ni els morts deixen en pau.

Fins el moment, cap entitat de la Seu d’Urgell no s’ha plantejat seriosament premiar la tasca que realitzen les alcavotes i tafaneres, veritable pedra angular del boca orella social.

Tot un món, a tenir en compte.