Els filipins del Raval

Extreta de www.cosesdelraval.files.wordpress.com

Pel carrer de les Egipcíaques, el del Tigre, el de Valldonzella, i la part alta del Ferlandina, la presència paquistanesa, de bigotis i amples camises, sembla minvar per retre pas a la comunitat filipina de Barcelona. Aquest poble malaisi, tocat de certa hispanitat, incrustada en els noms i cognoms, a casa nostra és molt típic pels serveis domèstics a les zones altes, tant de Valira amunt, com de la ciutat comtal. Encara que ara es porti més la figura de la criada sud-americana, els filipins destaquen per als adinerats, pel seu entusiasme asiàtic, treballador i emprenedor fins a límits insospitats, similar al dels seus conveïns continentals, els xinesos.

La Barcelona filipina, crida, i es mou, amb un tarannà conciliador i certament, també conservador. Tot i que sembla una comunitat tancada, la seva presència al carrer no passa desapercebuda: els seus comerços, la seva assistència als actes religiosos catòlics, la seva sociabilitat urbana exportada a la part nord del Raval.

No molt lluny, a la plaça Universitat, la canalla assisteix massivament al col·legi dels franciscans. Tots endiumenjats amb un bonic uniforme, tots ben pentinats, i acompanyats del pares. Una escena bonica que em recorda, amb certa melancolia, aquelles sortides i anades als Hermanos, en les quals sempre hi havia algun pare o mare, i en el meu cas, la figura del meu padrí Miquel.

Resulta curiós que nosaltres haguem perdut aquest hàbit, tots treballem, i normalment empaquetem la canalla als autobusos escolars. És això de la mobilitat. Però els filipins, escolaritzen encara la mainada prop d'on viuen i treballen, i sempre procuren acompanyar-los a l'escola a peu, sense cotxe ni presses, mentre la seva cultura rica i exòtica, i també molt propera, es va fonent amb la de la ciutat. De fet, gràcies als filipins, moltes esglésies del Raval estan plenes de fidels.

El bon temps

Ahir va començar el bon temps a Barcelona, ideal per a les galipàndries i refredats, i com no, per també alguna desitjada pulmonia. El bon temps arriba i els carrers es tornen a omplir: la Vicky i la Cristina, els paquistanesos desfargats, les bicicletes per les voreres, les putes de la ronda, els escots de pitram, els turistes sexuals i de borratxera, i tot allò que conforma la imatge tòpica de la capital catalana. Tot, va sortir de nou, ahir.

A la plaça de davant del Museu d'Art Contemporani, els skaters d'eterna joventut, alguns ronden els quaranta anys, juguen amb els seus sorollosos patins; mentre no gaire lluny, la canalla filipina del Raval, surt del Col·legi de Sant Francesc, amb els seus impecables uniformes, dignes de la zona alta, de Diagonal cap amunt. Molt a prop, una rotllana de gent del "bon rotllo", ja de certa edat, comparteixen cerveses i cigarretes, tot sota el sol primaveral, i com no, sota la mirada dels turistes, que creuen trobar en Barcelona, una mena de Gomorra, on tot està permès.

Encara falta tot el març i també els Manllevats, però per la capital la gent ha desistit de l'hivernada, i mentalment rendeix la roba d'abric a una altra de més lleugera. Allò és cosa de la gent de la muntanya.

El cel

Una de les moltes coses boniques que té la Seu, és el cel. El seu blau és intens, els núvols el taquen i el pigallen sovint. Tot ho domina, i no sembla alt, per veure'l, no cal alçar el cap, i des de casa, sempre el recordo sobre el coll de Creus i la Traba, sota els darrers esperons del Cadí, la magnànima serra baridana que domina l'Alt País d'Urgell. Ara pensareu, que naïf que s'ha tornat el Climent, els cels tots són iguals. I no! Us asseguro que són molt diferents.

A les valls de Valira amunt el cel és llunyà, a la Cerdanya sembla que hagi de tocar la plana, el del Mig i Baix Urgell és d'un blau molt fort, i el de les ciutats de la costa, a l'hivern és lluminós, i a l'estiu, encalitjat.

Però l'altre dia, estant a Barcelona, em va semblar que era a la Seu, havia plogut, i el vent i l'aigua havien netejat l'hemisferi, el cel estava net, amb petits núvols per arreu. No mo podia creure. Fins i tot, en tancar els ulls m'ho vaig imaginar. Aquella lluminària blava del cel de la Seu a Barcelona. No podia ser.

Potser és veritat que tots els cels són iguals, com ho són també les llunes, però deixeu-me somniar i pensar que no és cert: Allò que tenim en comú tots els humans dalt de l'hemisferi celeste, en tocar a terra, sembla diferent. La lluna que jo veig, és la meva lluna, i no la que veuen altres perduts somniadors.

Assajos de les caramelles

Les caramelles a la Seu d'Urgell són tot un costum, que any rere any, impertorbables, comencen a treure el nas tot just abans de la Quaresma, aquella famosa recta final i "teòrica" de l'hivern.

Tots els homes que estiguin interessats en participar-hi, només cal que es presentin el proper divendres, a les 21.30 hores, al Col·legi de la Salle, els populars "Hermanos". Els assajos ja van començar el dia cinc de febrer, però amb una setmana de retard, s'és encara benvingut.


Apa! A cantar s'ha dit, la Pasqua i la Seu d'Urgell s'ho valen.

Menjar de carnestoltes

Fa temps, abans de la dictadura del gallec, era típic i popular que durant els carnestoltes la gent tingués llicència pel desori i per la gresca escrita en lletra grossa. Això no agradava a segons qui, i aquest motiu va ser suficient perquè aquesta festivitat,arrelada de paganisme i ironia, quasi desaparegués durant els prop de quaranta anys de feixisme que convisqueren a l'Estat Espanyol. A la ruralia de Catalunya, avesada a celebrar un bon carnestoltes, la dictadura en provocà la quasi desaparició. Els pobles i viles es veieren sotmesos a una mena de quaresma perpètua, però que en comptes d'anar tapada i endolada, duia uniforme blau i parlava castellà.

Després, amb la mort del gallec,i fins i tot abans, els carnestoltes començaren a ressorgir, encara que molt tocats. La majoria, desorientats a més no poder, es revestiren de samba i biquini, amb carrosses tropicals incloses. En molts llocs, el carnaval no ressuscità, i perdurà només amb els concursos de disfresses de moltes escoles, i en altres casos, ni això. Parlar de carnestoltes, en molts pobles encara és sinònim de cutre. Sense anar més lluny, les frases típiques de:" jo ja vaig disfressat tot l'any", no són sinó que tares d'aquella quaresma nacionalcatòlica que encara resten al cap de molta gent.

Del poc que no va poder tocar el règim, i valgui la redundància, va ser la gastronomia d'aquests dies, basada en la carn de porc. El porc era el contrari dels dejunis quaresmals de la majoria de mortals, per aquesta raó hi abundaven plats com: el farcit, la botifarra d'ou, o el ranxo de moltes viles. A vegades. Amb la gastronomia hi trobem una correspondència amb tradicions i costums extints, que ja no es recorden. Quan mengem un plat de carnestoltes, sempre hem de pensar en el seu significat, la seva potència calòrica no era més que l'efecte per a comensals d'uns dies de disbauxa, amb rondes, cançons, disfresses, jocs, mentre la vella quaresma esperava el divendres per poder arrencar a córrer.

Per als barretinaires

Imatge extreta de www.terrasarda.cat

L'altre dia vaig llegir un petit tractat sobre la imatge de la barretina dins del món català, escrit pel catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, Pere Anguera. La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català (Dalmau editors, 2009), traça la presa de significant d'aquest barret pagès dins del catalanisme. Amb citacions precises, Pere Anguera, ens condueix a través del segle XIX per una Catalunya barretinaira que prengué consciència nacional, mentre la gorra -ja nacional- entrava en desús per altres tipologies de capell. L'autor defuig del folklorisme i centra el seu discurs en la transmissió del catalanisme a través de la barretina.

De l'obra n'extrec un petit paràgraf, prou eloqüent del caràcter català de l'època, l'autoria del qual és de Pompeu Gener, el 1887: "Para ser catalán se necesita llevar la barretina embozarse en la manta, ceñirse la faja encarnada, calzar alpargatas, tener siempre a mano un trabuco, un garrote o una navaja, comer ajos, beber con porrón y estar dispuesto a todas horas a andar a trancazo limpio con todo el que en Cataluña no haya nacido, única solución posible a todo problema social y político" (pàgina 12). Deixant de banda les connotacions xenòfobes que puguin tenir en l'actualitat, aquest text defineix molt bé el caràcter del que era el pagès català, l'habitant de l'interior del país durant el Segle XIX.

Espero que aviat surtin més tractats i estudis sobre aquest barret tan significant per a la cultura catalana, que és la barretina. A primers del segle XXI, manca encara un estudi etnològic sobre la barretina, el seu ús, els colors, la tipologia, i les moltes maneres de posar-se sobre el cap.

Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude (2)

Una fotografia de l'Eduard, el qual seu al mig llegint atentament la revista Fervor, editada per la secció d'Estat Català (EC) de la Seu d'Urgell. Això passava el juliol del 1996.

A l'esquerra, dret i amb gorra blanca, Josep Planxart i Martori, aleshores president d'EC, al seu costat, dreta, una senyora que no he pogut identificar. Asseguts, direcció esquerra, l'Eduart Tell i Nohet, el Jaume Ros i Serra d'Escaldes i també d'Agramunt, de la Vall del Sió, com deia sempre, el qual conversava amb un compatriota de la Terra Ferma que encara desconec. Més cap aquí, el Ventura Niubó, antic militant de Nosaltres Sols, d'Estat Català i ara d'Unitat Nacional Catalana, el qual comparteix una cigarreta amb la Berta, també militant d'EC.

Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude.

El dia dos va fer 10 anys que l'Eduard Tell i Nohet, el Draude, emprengué aquell camí que el destí ens depara, i que tant suc ha donat a totes les societats humanes. El Draude era tot un gentleman, alt, amb planta, "de jove era guapo" -sempre ens deia-, un lluitador incansable, un patriota català, un amant de la justícia social, del debat, de la polèmica i com no, de la veritat. Una veritat democràtica que defensava aferrissadament arreu, des del seu exili belga, a Bolívia, a la Kabília, al Congo, a Barcelona o al Pla de Campllong.

La seva manera de ser, li valgué l'ostracisme de tots aquells acomodats polítics de partit, de qualsevol dels que tenen representació parlamentària. Sociòleg, politòleg, professor de la prestigiosa Universitat Lliure de Brussel•les o a París, era tot un homenot, que per una banda lluïa la seva sapiència en un donar de franc als altres, i per l'altra, la dispersava, sense publicar mai res.

La seva biblioteca, farcida d'obres de tota mena, anava minvant a mesura que la malaltia i la misèria se'l cruspien. Mentre, no gaire lluny, aquella Catalunya fenícia de sector negocis, anava xuclant d'on podia, amb sobresous i martingales de Palau. Tot per la pàtria! I el pobre Draude, escudat sobre les seves idees, lluitant fins al final.

Les seves darreres paraules cap a mi, per telèfon, just abans que se l'enduguessin en ambulància cap a l'hospital on morí van ser:

Climent, ara si que me'n vaig. Adéu-siau.

Draude, un dos de febrer ens deixares, no t'oblidarem mentre visquem.

La Rimaia

Aquest matí, els Mossos d'Esquadra, amb una ordre judicial a la mà, han desallotjat la Universitat Lliure la Rimaia. És el que passa amb els edificis ocupats, els seus amos sempre en reclamen la propietat, fins i tot en temps de crisi, quan la bombolla ha petat i tot està més que ensabonat. No vull parlar de drets de propietat, ben legítima, sinó de diàleg per part de les autoritats municipals i catalanes, amb tota aquesta colla de col•lectius que no fan més que construir xarxes de contacte social, d'intercanvi de pensament, de coneixement, i com no, d'humanitat. Ells no voldran un Estat, ni un govern i tampoc unes institucions, però s'estimen una societat dinàmica i participativa. I això és el que no vol la partitocràcia, que la gent pensi, opini i decideixi. Encara ens trobem en els temps de la tan criticada indústria cultural d'Adorno, un món teledirigit i mastegat, com els programes de televisió, les pel•lícules del cinema, o les crispetes i hamburgueses del Mac. Un temps en què la llei té diferents mesuradors: segons qui sigui, se n'endú un, o cap.

Suposo que molts veïns han après d'aquests col•lectius socials, propers i constructius, i com no, allunyats dels institucionalismes i dels patronatges egoistes. Convé parlar, i fort, d'una societat millor. Comencem a pensar.

Barcelona Exprés

Avui, venint cap a casa, m'ha anat just que una persona no m'atropellés amb una bicicleta. De fet, aquest problema comença a ser usual a la ciutat de Vicky i Cristina, la multicultural i internacional Barcelona. Per la nit, en ple centre, has d'anar en molt de compte, en qualsevol moment, un venedor ambulant de begudes et pot investir, i sovint de mala manera. Els de drogues, no cal que en parlem. Si t'atraquen, els lladres tenen les de guanyar, i pobres de vosaltres que els enganxeu in fraganti, encara visitareu la presó. Ah! I no se us acudeixi mai de fer cap denúncia. Si us posen el ganivet al coll, i voleu cridar els Mossos, primer heu de passar per l'hospital, encara que no porteu cap rascada, el lladre i delinqüent té sempre l'esquena coberta, i si és un nouvingut, els drets es multipliquen. El sospitós no és el malfactor, sovint sembla més que ho sigui el denunciant, o el pobre policia que l'interroga. Aquesta és la Barcelona de l'Hereu, la postolímpica, la que fa diners amb els turistes de mala manera, com amb uns familiars meus, que es van retardar 20 minuts en un estacionament en zona blava. La Guàrdia Urbana, diligent com és, no va dubtar en fer servir la grua. Els operaris municipals no van deixar cap etiqueta ni senyal que indiqués el destí del vehicle, que per cert, era de matrícula andorrana. L'ensurt dels familiars va ser impressionant, fins i tot van iniciar els tràmits per denunciar la desaparició del vehicle als Mossos d'Esquadra. Sort que la policia de Catalunya va trucar abans a la Guàrdia Urbana. Tot va ser un ensurt. Una estona després, mentre els meus familiars estaven pagant una caríssima sanció al dipòsit municipal, la grues no hi paraven d'entrar, sempre amb un cotxe de matrícula estrangera al darrere. Clar! El parc temàtic de Barcelona té un preu.