Els homes dels pijames

Els puc trobar pel Raval, i sovint també per la Ronda de Sant Antoni. Sempre duen amb molt cofoisme aquella roba local, de la seva terra, que aquí sembla un pijama. Ningú els retreu aquesta peculiaritat, fins i tot, els progres els riuen les gracietes. De fet, ells són els responsalbles d'aquesta situació. Són els homes del pijama, de pell confosa, vinguts de l'Àsia musulmana.

No vull ser xenòfob, ni tampoc racista, però em crida l'atenció aquesta mena de ball de disfresses en què l'anterior govern municipal de Barcelona va convertir la ciutat comtal, i de retruc, mig país. En diuen multiculturalitat, el seu nou paradigma social establert damunt de les cendres d'aquella Europa agònica de finals del Segle XX. Envellida i derrotada per un capitalisme d'origen Nord-americà, enfortit il·limitadament després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa que també és postcomunista, i que ha begut amb força la poció de la ideologia liberal dels Estats Units. Aquí en tenim la causa.

I què succeeix amb la multiculturalitat? No possibilita l'intercanvi social, sinó una barreja indisoluble. Ocasiona grumolls, però mai un nou líquid. Sense anar més lluny, molts riuen les gràcies de les dones amb burka, en diuen llibertat.

I l'adaptació? On és?

I on tenim l'intercanvi dins d'una societat laica com pretèn ser la nostra?

La multiculturalitat resulta xocant a casa nostra, significa cedir davant dels que no et volen veure viu. Vol saturar un sistema de llibertats per posar-ne un altre de ben diferent.

Els homes del pijama configuren allò més vistós d'un sistema social que ha fracassat a casa nostra i a tot Europa.

Tardor de Novembre

Enguany, el Novembre ha tingut una entrada en escena més que espectacular, com si fos un mirall dels manllevats, se’ns ha presentat com una fura: amb baixes temperatures i pluges, els primers freds, les caigudes de fulles dels arbres, l’obertura dels armaris per treure la roba d’hivern, i amb un preludi massa significat amb la mort d’uns quants urgellencs prou coneguts.

Amb el Novembre ha arribat a la Seu el mal temps. Aquelles cues de semblant decadent de davant de les castanyeres donen la benvinguda a aquest mes, portal del gel hivernal i dels primers refredats. Els colors canviants de la tardor, encarats en la grisor de l'hivern, no semblen capgirar la seva vida dinàmica i impertorbable, protagonitzada pels urgellencs, gent viva, emmotllada en una constant ironia de l’existència, similar a la dels figurants d’un film de Fellini.

Perquè la Seu és això: una ciutat, no només constituïda pels seus monuments, carrers, i parcs; sinó també per l’esperit de la seva gent. Els adéus constants dels passants, el xerrar ensordidor del mercat, el caliu dels comerços, o les interminables passejades, donen a la Ciutat d’Urgell un aire capitalí molt particular. De fet, els urgellencs en són el millor actiu, sempre puixant. Què en seria d’aquesta ciutat sense els seus habitants? El Retaule, Sant Sebastià, les Confraresses, les Caramelles, la Processó, el bàsquet i el futbol, la política, els estudiants, els capellans, els nascuts aquí i els què no, els religiosos i descreguts, els que treballen i els qui no, els joves i els vells, els de l’asil i els de la residència de l’Hospital, els metges, les monges de la Punxa...

El Novembre passarà, però la Seu d’Urgell romandrà al seu lloc, amb el canviar d’habitants per les generacions del temps. Amb prou temps per transmeter-se la gràcia d’existir, néixer o viure (qualsevol dels tres pot ser vàlid i no és excloent) a la capital de l'Alt Urgell.

Montsec

Els esperons formats per les efígies dels atlants adormits per la lluita pretèrita que tingueren amb els déus, conformen un paisatge altívol que sembla alçar-se cap a l'infinit del cel, com si volguessin apropar-se des del terra, cap a la impossible cúpula astral.

Les roques fornides pels focs de la terra semblen abrigades per immenses mates d'alzineres, les quals, inclinades, escalen les pendents des de les proclius i productives Nogueres, fonts de riquesa per a la terra i llum per a apaivagar la foscos dels tristos i mortals humans.

Els sostre pelats dels seus cims, rocosos i aspres, s'obren cap a la immensitat de la terra plana, llunyana, per un costat; i per l'altre, mirant cap a tramuntana, cap a aquell Pirineu font de vida i refugi de gel i de neus.

Mut en el seu silenci de decadència humana, contempla com els éssers naturals hi regnen: voltors magnífics en són els centinelles, captant els vents i corrents, punts de guaita de l'avui, que miren enllà cap al futur.

El Montsec viu, amb el seu cel clar, amb una natura eixuta, però molt viva, solcada per rius d'esperança, per llavors de desig que giren les esquenes a aquest progrés malèfic que emborrona el món, desitjant el trist despertar de les penombres.

L'Heribert

L'he vist uns quants cops, i he parlat amb ell dues vegades: l'una el 1991, durant la celebració de l'Escola d'Estiu de les JERC, a la Seu d'Urgell; i una altra, no fa gaire, a l'Ateneu Barcelonès, durant una entrevista que li va fer l'amic Oriol Falguera en motiu d'una recerca que aviat sortirà a la llum.

En aquest post parlaré d'aquella trobada del 1991. Era el matí d'un dissabte de juliol, a la Seu d'Urgell. Un dels seus llocs característics, el Pati Palau (Palassio pel bestiari local) romania amb aquella vitalitat assossegada i pacífica d'aquell tros del centre històric, expressat pel senyorívol casal del bisbe, la bassa dels nenúfars i les ombres dels arbres. En un dels seus extrems, a tocar del Palau, ja hi havia aquell horrorós casal de la Caixa, construït no feia gaire, amb ànims d'espatllar tot l'entorn, amb les seves dues plantes: la baixa, destinada a la Llar dels Jubilats; i la primera, una petita i acollidora sala d'actes.

En aquella entotxada casa, no gaire agraciada, però de molta utilitat social, els organitzadors de l'Escola d'Estiu de les JERC estàvem esperant el president del partit, l'avi Heribert, el qual havia de venir a fer una conferència. L'home va arribar puntualment, abans d'hora, com ho feien els d'abans. Una altra qualitat perduda per la nostra col·lectivitat.

Com que encara faltava una estoneta per al començament de l'acte, vam anar al bar de la llar de jubilats, ja plena d'avis en aquella hora del matí. En entrar, un dels padrins, conegut de casa, i veí del carrer dels Canonges, el va saludar, com feia amb molta gent. I Li va dir:

- "Us he vist per la televisió, però no atino a saber qui sou".

En Barrera no li va voler desvetllar la seva identitat, era un home senzill. Això ja ho vam fer uns altres, a cau d'orella:

-"És l'Heribert Barrera, antic president del nostre Parlament, i en l'actualitat, President d'Esquerra Republicana".

En saber-ho, aquell padrí, conjuntament amb altres que l'acompanyaven, el van saludar amb molta efusió: ja l'havien reconegut. De cop i volta, la salutació nascuda de la sorpresa es va convertir en una conversa centrada en una època pretèrita, reculada en el temps, i situada abans de la Guerra dels Tres Anys. La majoria d'aquells padrins, els quals jo coneixia de tota la vida, li volien explicar el que havien fet quan Esquerra Republicana era l'organització que remenava l'olla del país. Va resultar ser que la majoria dels padrins d'aquella tertúlia improvisada van ser membres de les Joventuts d'Esquerra Estat Català, les JEREC. Eren militants de l'organització de Dencàs i dels Badia. Un moviment hereu del nacionalisme de l'Estat Català de la dècada dels Anys 20 d'aquell Segle i que a la comarca havia tingut bastant arrelament. Aquells padrins, per una estona, van treure la seva antiga militància nacionalista d'un amagatall presidit pel pragmatisme i certa por.

Després de la curta, però animada conversa, Barrera va sortir del cafè, i va anar a pronunciar la conferència programada. Molts d'aquells avis, que estaven al casal despreocupats, mirant la televisió, o bé jugant als escacs o a la botifarra, van deixar la seva rutina per assistir a l'acte. Barrera, amb la seva presència i senzillesa, els deuria esperonar. Ells també formaven part de la història del nostre país. Ells també van aportar el seu gra de sorra a la tan preuada llibertat.

Un viatge peculiar

La Roser i la Rosa són mare i filla. Tota la vida han viscut juntes. L'una és la padrina, i l'altra la mare d'un dels meus millors amics, el Pep; i d'una bona amiga, l'Helena.

La Roser i la Rosa, mare i filla, conformen el que sempre he descrit com a part del matriarcat de l'alta muntanya catalana. Dones emprenedores, treballadores, amb iniciativa, i que mai s'han arronsat en pujar totes soles una família sencera.

Ara fa pocs dies, la Roser va decidir d'emprendre tota sola un llarg viatge, i la seva filla, la Rosa, no la va voler deixar marxar tota sola. Darrere les muntanyes, prop dels cimals del Cadí, amunt del cel, hi tenen la nova llar. Una casa nova, amb vistes a la seva estimada Ribera. De fet, no podien viure soles, l'una amb l'altra composaven tot un conjunt harmònic que s'estenia cap al seu terrer, el Pep i l'Helena.

El Pep i l'Helena les recordaran sempre. I en la seva enyorança oberta per aquesta falsa ferida, saben que no han quedat sols: el seu record, les seves vivències, i els consells rebuts en tots aquests anys, els acompanyaran en el seu camí de vida. Un corriol difícil que també acaba en un viatge, més amunt dels cimals del nostre Urgellet.

Qui deixarà d'oblidar la Roser? Amb la seva omnipresència en el món associatiu de la comarca, sempre vinculada al moviment local del cristianisme. I a la Rosa? La seva filla. Amb aquell aspecte rialler, jovenívol, típic d'una marassa que tenia una completa confiança en els seus fills, capaç d'escoltar i comprendre, facultats inexistents en moltes llars. Una mare que entenia els fills, oberta, moderna sense perdre les arrels, i que sempre mirava cap al futur, amb optimisme i gràcia. Què més podem demanar del matriarcat?

Pep i Helena recordeu-les sempre. Segur que elles, allà on són, ho fan amb vosaltres.

Semprun

Semprun representava aquella classe intel·lectual, de tarannà francès, amb bones connexions, que vivia per damunt de tot tipus de valoracions. Potser era el millor intel·lectual que restava d'aquella Espanya de vella fornada, exiliada i lluitadora, de caire aburgesat i refinat.

Els francesos mai el van considerar seu, i els espanyols se'l miraven en delit, de tenir-lo a prop, per tal que algun dia es contaminés també d'aquella mala maror ensofrada que corre tant pels carrers de la seva capital.

Semprun era l'escriptor i intel·lectual per excel·lència, un habitant de l'Olimp de la ploma i de la matèria gris. Un home distant del vulgar que tant predomina i tot ho mata d'avui. Era o és una referència orfana de públic, allunyat de les masses esnifadores de virtud de les amants dels toreros i dels presentadors efeminats. La vulgaritat tot ho domina, siguem benvinguts al seu regne, o a la seva república, o millor, a la seva tirania. No pensem, mengem i devorem. Aquesta és la finalitat d'aquesta Europa decadent, vella i puta que s'atansa cap a qui sap on. Esmentar gent com el finat escriptor ens distreu per un moment del desastre.

El Núria

Davant de Canaletes, hi trobarem el Núria, un cafè restaurant, que pel que sembla ha sobreviscut a les onades tsunàmiques del temps i del progrés. Tot i que és difícil trobar-hi una clientela indígena, el Núria encara conserva una mica d'aquella Barcelona xava i burgesa que tenia les Rambles com a espill de la seva voluntat de tirar endavant.

La Font de Canaletes, testimoni del passat, ha vist de tot, des de l'omplir de càntirs de les minyones, al guariment de la set dels passants de mitjans del Segle XX. La promesa de tornar a la Ciutat Comtal, pel qui beu de la seva aigua només es recordada pels visitants més conscienciats, l'elit dels turistes.

Sota de la porta adjacent al Núria, a peu de carrer, una placa de bronze ens recorda la memòria del que va ser president del F.C. Barcelona, Josep Sunyol, també director de la Rambla, diari esportiu per excel·lència, el qual ocupava el primer pis de l'edifici. De fet, la seva presència en aquest lloc és el motiu pel qual els culers es concentren a Canaletes.

L'home del bigoti

El portà de la mili, enganxat sota el nas. Uns diuen que va ser per una promesa; per d'altres, el motiu era una juguesca, i els de casa, es pensaven que era per alleugerir una singularitat mandibular.

De petits, a casa, sempre l'espiàvem quan se l'arreglava. El nostre somni era que un dia, un cop de tisora fatal l'escapcés. Però res, el pols fort, i una cura mil·limètrica el mantenien arranat i polit.

"Te'l tallaràs algun dia?" -Li deia.

"Mai".- Responia, mentre acabava la feina d'embellit.

Nosaltres el veiem dinar i berenar amb el seu bigoti, degustant els plats, assaborint la vida, assegut a taula amb el pare, l'un amb porró, i l'altre amb bóta. Dues maneres de prendre vi, dos aspecte importants per degustar la vida.

Amb els germans, teníem fe que quan trobés nòvia, el fervor amorós provoqués la mort del bigoti. Però res de res. Vam conèixer la tieta, i després vingueren els cosinets, i el bigoti no marxava.

Sempre te'l trobaves, en qualsevol moment, amb el seu mostatxo, i la seva estimada família, inseparables tots quatre.

Passaven els anys, i una vegada emmalaltí. El seu fill li va demanar que si es guaria, el bigoti hauria de sortir de sobre dels seus morros. I ni així va ser. Mai va acceptar el repte. I això que es va posar bo.

Els anys tornaren a passar, els seus fills es van fer grans, i nosaltres molt més. Però el seu mostatxo encara perdurava: ferm, sota del nas. Sense cap mena de dubte, intocable.

Fa un parell de dies, una mala passada se'l va endur de viatge, i el seu esperit i nervi ens deixaren. Però el bigoti es quedà amb el seu cos reposat. Aquesta tarda, quan l'he contemplat per darrer cop, en la serenor que provoca la mort en els cossos de molts difunts, m'imaginava l'important que van ser ell i el seu inseparable bigoti per la gent que l'estimàvem. Aquella perfecció, digna d'un home del segle passat, i llunyana de la rapidesa dels humans actuals, romanien en aquella solitud del tanatori, allunyada del soroll dels vius per una porta.

Me'ls he contemplat una estona. L'home del bigoti ens ha fet feliços a molts, i sobretot a la seva muller i als seus dos fills. Avui l'hem plorat, i més que ho farem. Finalment s'ha sortit amb la seva, i no se l'ha tret mai. De fet, el tiet Joan sempre ha estat un home d'idees fixes. Ell ha guanyat la partida.

Gràcies per haver existit, ens has donat molta il·lusió.

Vida de veïnat

M'agrada fer servir el mot "veïnat". Ja sé que "barri" també" és catlalà, però sempre l'he relacionat amb allò que és perifèric, el que en llenguatge col·loquial es coneix com a "cultura de pol·lígon". D'altra banda, el "barri" és la unitat de població d'aquella ciutat que tant estimo, Lleida, cap i casal del centralisme i personificació de la decadència de la meva terra nadiua, l'alt país d'Urgell, un dels bressols de Catalunya.

Però anem al que ens interessa, "veïnat", aquest mot que identifica l'agregació urbana i humana que comporta també alguna identificació. A Barcelona, prop de l'aglomeració cosmopolita de la societat postindustrial i turística, de les franquícies de tota mena, de les allaus de turistes i exèrcits de badocs, hi persisteixen els veïnats, petits engranatges del Cap i Casal, sovint residus d'antics municipis. Altres, són fruit de la pròpia i innata expansió urbanística de finals del XIX i principis del XX. I molt pocs, com la Vila Olímpica i Diagonal Mar, fills de excuses que han amagat ànsies especulatives.

El mercat, les escoles, els centres culturals, les biblioteques, els parcs, els gimnasos, els colmados, els bars d'excel·lents berenes, i de barats i casolans menús, en constitueixen alguns dels signes identificatius. El veïnat arrela i pot arribar a ser algun dels elements d'adaptació dels milers de nouvinguts que s'han aplegat a casa nostra. Si la multiculturalitat ha mort, l'intercanvi cultural persistirà, i el veïnat en constituirà la principal escena.

Bon Any Nou

Aquestes són les quartes festes nadalenques que viu el Propense. Qui ho havia de dir. Vull donar les gràcies a tots els que m'ajudeu i esperoneu a continuar endavant amb els escrits.

Durant l'any 2011 continuaré amb la feina, sobretot amb temes referits a cultura, pensament i societat. Com molts haureu comprovat, tinc un altre bloc, a Vilaweb, el Muga i Litoral, que aviat redefiniré.

Estic, com de costum, a la vostra disposició per a qualsevol millora.

Bon Any Nou.