Un raig de llum

Volia deixar passar de llarg comentar una editorial del Full Dominical del Bisbat d’Urgell del 15 de juny, escrita pel bisbe Joan – Enric Vives i Sicília, però no puc, sobretot després de comprovar el poc ressò que aquesta ha tingut a la premsa catalana, com la barcelonina, massa avesada a veure’s el melic, sentint-se el centre del món, ignorant temes com els que tracta el dominical urgel·lità, una veritable airejada fresca davant de tantes ensulsiades radiofòniques i periodístiques provinents de fora de Catalunya, carregades d’odi i xenofòbia contra un poble, que el bisbe d’Urgell sap i demostra estimar, el dels seus fidels. L'article ressalta la figura de l'abat de Ripoll i Cuixà i fundador de Montserrat, Oliba de Cerdanya.

“Mil anys de l’abat Oliba de Cerdanya” ressalta per una triple dimensionalitat:

Primer, el bisbe Joan – Enric recalca la importància de l’Abat de Ripoll, Oliba, com a fill que era del bisbat d’Urgell, concretament del comtat de Cerdanya, una dada que els historiadors nacionalistes catalans de la Renaixença, massa parametrats en l’eix Barcelona – Vic – Ripoll, van oblidar en el seu moment i que en l'actualitat sembla també succeir.

Per a ells, Catalunya acabava allà on la via del tren finia, a Ripoll, la resta dels Pirineus, la major part dels comtats, quedava catalogat com un territori perifèric. Les consignes historiogràfiques s’aturaven a Ripoll, i allà també el seu imaginari i inventat país.

Segon, el bisbe d’Urgell no s’està d’esmentar una altra figura cabdal de l’època, coetani d’Oliba, es tracta de Sant Ermengol, bisbe d’Urgell, conqueridor de Guissona, seny ordenador de bona part dels territoris comtals, una persona que fins i tot gaudia de més capacitat de gestió territorial que els propis comtes d’Urgell.

Ermengol administrà un territori, el comunicà, l’agilità i l’estructurà. Per alguna raó el deurien de fer sant. Sense voler comparar els dos personatges, si que cal reivindicar, la figura del bisbe fill dels comtes de Conflent com un dels personatges cabdals en la naixença de l’actual Catalunya, tant des del punt de vista nacional com cristià. (Permeteu-me utilitzar la nomenclatura nacionalista).

L’any 1010 prengué el bàcul i la mitra. D’ací dos anys en celebrarem el mil·lenari, una ocasió única per posar Sant Ermengol en el lloc que correspon en la història de Catalunya.

Tercer, Joan – Enric Vives, parla sense embuts de país i de pàtria, en un moment que els catalans, molts dels quals són fidels catòlics, estan desorientats i dolguts davant de l’ofensiva de caràcter xenòfob que prové de certes ones eclesials espanyoles. Hi ha una Catalunya cristiana, la nostra història ho demostra, i un poble que entén aquest fet de manera i forma molt diferent de com ho viuen els locutors de la Cope. Parlar de cristianisme també és parlar de Catalunya, la nostra història ho demostra i aquesta religió constitueix part de la nostra arrel cultural.

El bisbe urgel·lità sap qui són els seus fídels, a quin bisbat representa, el de la mitra de Sant Ermengol, el que donà la vida a Oliba, per això en destaca aquest amor cap a la seva terra, parlant desacomplexadament, amb respecte, virtut cristiana que els enemics del nostre país desconeixen i que ell sap mostrar en aquesta editorial.