“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

En motiu de la meva absència, aquest discurs va ser pronunciat el 20 de juliol per membres del Centre d'Agermanament Occitano Català (CAOC) per la diada del Pi de les Tres Branques, que té lloc cada tercer diumenge de juliol al Pla de Campllong, prop dels Rasos de Peguera, a la comarca del Berguedà.

“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

Parlar de Jaume I des d’Andorra se’ns pot fer estrany, sobretot quan tots els historiadors el relacionen amb les conquestes de València, Mallorca i Múrcia.

Qui havia de dir que aquell infantó capturat per Simó de Montfort i criat pels templers de Montsó, arribés a esdevenir una figura tan reivindicada per catalans i altres descendents dels territoris que en aquell temps eren súbdits de la Corona d’Aragó.

Per damunt de totes les disputes que se’n puguin extreure, queda clar i determinat, que a Jaume I li correspon un doble paper en la història política del que seran els Països Catalans:

Per una banda l’encert de conquerir i poblar territoris situats al sud dels Pirineus, constituint un nou marc en el qual s’hi va assentar població vinguda majoritàriament dels comtats catalans; i per una altra banda – amb connotació negativa – la divisió que efectuà de tot el seu territori, el nou i el vell, fos per convèncer l’àvida i assedegada noblesa aragonesa, entestada en cercar una sortida al mar per a la seva vasta nació; o fos per acontentar els seus fills, entre els quals es dividí la corona en diferents regnes.

Aquestes dues vessants encara defineixen avui la nostra personalitat col·lectiva, la nació catalana, i com no, la nostra “deconstrucció” nacional, la qual prové d’aquesta divisió del país, que ell creà amb la fidelitat inconscient que li devia al feudalisme, connotat en els territoris baronials de la Catalunya Vella, entre els quals hi trobem les Valls d’Andorra.

Jaume I, fidel a la tradició feudal franca, poc es deuria imaginar que amb les generacions, els fills dels territoris encara discutirien el perquè de la seva identitat, mostrant-se ancorats en la divisió que ell va efectuar en mala hora.

No intento esgarriar la festa, però cal esmentar aquesta faceta del rei, que amb una visió patrimonialista dels seus estats, no aplegà mai sota una sola bandera, la terra conquerida.

Tot i això, el rei Jaume ens uneix a tots, dins de la pròpia diferència que ell mateix inventà, i gràcies a aquesta voluntat de conquesta, impulsada per les diferents faccions de la noblesa i dels mercaders,avui podem parlar d’aquesta personalitat col·lectiva, que té un soler comú: la catalanitat.

Una personalitat amb la qual hem de saber trobar aquelles concordances de la majoria dels seus components, per tal de construir un nou marc relacional, basat en les persones, la llengua, la tradició i la creació, per damunt de les ambigüitats estatals actuals que semblen limitar-nos com a comunitat. Una construcció basada en la comunitat cultural, en la catalanitat.

Pot ser en Jaume I no estigué mai a les valls andorranes, però prou que en coneixia la seva existència, en aquell temps en disputa entre els vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell. Andorra, amb els anys, gràcies als Pariatges del 1278 i del 1288, va saber nedar entre les dues aigües que li proporcionaven per una banda els senyorius de Foix, vassalls del rei d’Aragó a través del vescomtat de Castellbò; i per una altra els bisbes d’Urgell. Unes valls, que amb el temps es convertiren en un estrany i atípic estat, que encabit entre dos grans gegants, aplega l’únic raig de llum d’aquell terrer bastit més enllà de la Sènia i mar enllà, per aquell rei fill de Montpeller.

Prenguem el positiu de la seva gesta, la conquesta de la nació, l’expansió cultural, el que ens projecta cap al futur, i ens ajudarà a sortir del fosc present.

Climent Miró i Tuset – vicepresident del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.