6 de maig 2009

Viure en un "no lloc"


L’antropòleg francès Marc Augé fa temps que teoritza sobre els no llocs, aquests espais idèntics, sense una personalitat definida, que es poden trobar en moltes ciutats, com certes cadenes hoteleres, restaurants de menjar ràpid, les àrees comercials dels aeroports, els avions i les autopistes. Un no lloc representa estar en un espai definit que no està singularitzat per unes característiques concretes, sinó per unes altres de marca, de tipus. Una cadena hotelera tindrà tots els establiments de la seva propietat d’arreu del món amb unes característiques comunes, que en faran impossible diferenciar a quina ciutat es troben. El mateix podem dir d’un Mac Donalds d’Andorra, que s’assemblarà del tot a un de situat a Mataró.

La globalització comporta l’aparició de no llocs, d’espais de trànsit i d’estada, no vinculats al territori on es troben. Una autopista, un altre no lloc, referència el lloc, la localitat, a través de grans rètols indicatius, de monuments, personatges i paisatges; en canvi, aquest propòsit canvia en una carretera com la C14, que serpenteja el país i pobles sencers, com Ponts i Oliana.

Aquesta ha estat la meva sort o dissort, viure i socialitzar part de la meva existència en un edifici d’Andorra la Vella, situat entre hotels de grans cadenes, en un no lloc, cèntric però allunyat de qualsevol botiga de veïnat, amb caliu de poble, de lloc. Recordo que els caps de setmana, els pares se’ns enduien als tres germans cap a la Seu d’Urgell, la nostra ciutat, un lloc amb tots els ets i els uts, amb la seva gent, els seus comerços i botigues amb personalitat pròpia; amb el veïnat del carrer Canonges, on vivien els padrins, revestit d’un caliu mediterrani muntanyenc particular, tan típic de Catalunya.

Al contrari del no lloc on he viscut durant prop de 30 anys a Andorra, la Seu d’Urgell és el lloc per excel·lència, amb la seva gent i les seves institucions, com l’Ajuntament, hereu de l’antic Consell General de la Ciutat, ocupades amb dignitat per fills d’aquesta ciutat, bressol de gent de tota mena, però arrelada.

La Seu continua el seu camí, amb el seu tempo particular, amb els cafès, les tertúlies i l’anar passant; mentre a Andorra, aquest no lloc que s’originava prop de casa meva, s’ha anat eixamplant, ocupant fins i tot, els pensaments i idees d’aquesta mundialització deslocalitzada.

2 comentaris:

ieia ha dit...

Es que som un lloc privilegiat!
Molt maco el post.

Records!

jl ha dit...

Hola,
M'ha fet gràcia trobar un post en un blog similar al meu i per això t'envio una salutació virtual.
http://joseluisregojo.blogspot.com/2011/03/nolloc.html