La Roser i la Rosa són mare i filla. Tota la vida han viscut juntes. L'una és la padrina, i l'altra la mare d'un dels meus millors amics, el Pep; i d'una bona amiga, l'Helena.
La Roser i la Rosa, mare i filla, conformen el que sempre he descrit com a part del matriarcat de l'alta muntanya catalana. Dones emprenedores, treballadores, amb iniciativa, i que mai s'han arronsat en pujar totes soles una família sencera.
Ara fa pocs dies, la Roser va decidir d'emprendre tota sola un llarg viatge, i la seva filla, la Rosa, no la va voler deixar marxar tota sola. Darrere les muntanyes, prop dels cimals del Cadí, amunt del cel, hi tenen la nova llar. Una casa nova, amb vistes a la seva estimada Ribera. De fet, no podien viure soles, l'una amb l'altra composaven tot un conjunt harmònic que s'estenia cap al seu terrer, el Pep i l'Helena.
El Pep i l'Helena les recordaran sempre. I en la seva enyorança oberta per aquesta falsa ferida, saben que no han quedat sols: el seu record, les seves vivències, i els consells rebuts en tots aquests anys, els acompanyaran en el seu camí de vida. Un corriol difícil que també acaba en un viatge, més amunt dels cimals del nostre Urgellet.
Qui deixarà d'oblidar la Roser? Amb la seva omnipresència en el món associatiu de la comarca, sempre vinculada al moviment local del cristianisme. I a la Rosa? La seva filla. Amb aquell aspecte rialler, jovenívol, típic d'una marassa que tenia una completa confiança en els seus fills, capaç d'escoltar i comprendre, facultats inexistents en moltes llars. Una mare que entenia els fills, oberta, moderna sense perdre les arrels, i que sempre mirava cap al futur, amb optimisme i gràcia. Què més podem demanar del matriarcat?
Pep i Helena recordeu-les sempre. Segur que elles, allà on són, ho fan amb vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada