L'Heribert

L'he vist uns quants cops, i he parlat amb ell dues vegades: l'una el 1991, durant la celebració de l'Escola d'Estiu de les JERC, a la Seu d'Urgell; i una altra, no fa gaire, a l'Ateneu Barcelonès, durant una entrevista que li va fer l'amic Oriol Falguera en motiu d'una recerca que aviat sortirà a la llum.

En aquest post parlaré d'aquella trobada del 1991. Era el matí d'un dissabte de juliol, a la Seu d'Urgell. Un dels seus llocs característics, el Pati Palau (Palassio pel bestiari local) romania amb aquella vitalitat assossegada i pacífica d'aquell tros del centre històric, expressat pel senyorívol casal del bisbe, la bassa dels nenúfars i les ombres dels arbres. En un dels seus extrems, a tocar del Palau, ja hi havia aquell horrorós casal de la Caixa, construït no feia gaire, amb ànims d'espatllar tot l'entorn, amb les seves dues plantes: la baixa, destinada a la Llar dels Jubilats; i la primera, una petita i acollidora sala d'actes.

En aquella entotxada casa, no gaire agraciada, però de molta utilitat social, els organitzadors de l'Escola d'Estiu de les JERC estàvem esperant el president del partit, l'avi Heribert, el qual havia de venir a fer una conferència. L'home va arribar puntualment, abans d'hora, com ho feien els d'abans. Una altra qualitat perduda per la nostra col·lectivitat.

Com que encara faltava una estoneta per al començament de l'acte, vam anar al bar de la llar de jubilats, ja plena d'avis en aquella hora del matí. En entrar, un dels padrins, conegut de casa, i veí del carrer dels Canonges, el va saludar, com feia amb molta gent. I Li va dir:

- "Us he vist per la televisió, però no atino a saber qui sou".

En Barrera no li va voler desvetllar la seva identitat, era un home senzill. Això ja ho vam fer uns altres, a cau d'orella:

-"És l'Heribert Barrera, antic president del nostre Parlament, i en l'actualitat, President d'Esquerra Republicana".

En saber-ho, aquell padrí, conjuntament amb altres que l'acompanyaven, el van saludar amb molta efusió: ja l'havien reconegut. De cop i volta, la salutació nascuda de la sorpresa es va convertir en una conversa centrada en una època pretèrita, reculada en el temps, i situada abans de la Guerra dels Tres Anys. La majoria d'aquells padrins, els quals jo coneixia de tota la vida, li volien explicar el que havien fet quan Esquerra Republicana era l'organització que remenava l'olla del país. Va resultar ser que la majoria dels padrins d'aquella tertúlia improvisada van ser membres de les Joventuts d'Esquerra Estat Català, les JEREC. Eren militants de l'organització de Dencàs i dels Badia. Un moviment hereu del nacionalisme de l'Estat Català de la dècada dels Anys 20 d'aquell Segle i que a la comarca havia tingut bastant arrelament. Aquells padrins, per una estona, van treure la seva antiga militància nacionalista d'un amagatall presidit pel pragmatisme i certa por.

Després de la curta, però animada conversa, Barrera va sortir del cafè, i va anar a pronunciar la conferència programada. Molts d'aquells avis, que estaven al casal despreocupats, mirant la televisió, o bé jugant als escacs o a la botifarra, van deixar la seva rutina per assistir a l'acte. Barrera, amb la seva presència i senzillesa, els deuria esperonar. Ells també formaven part de la història del nostre país. Ells també van aportar el seu gra de sorra a la tan preuada llibertat.