Montsec

Els esperons formats per les efígies dels atlants adormits per la lluita pretèrita que tingueren amb els déus, conformen un paisatge altívol que sembla alçar-se cap a l'infinit del cel, com si volguessin apropar-se des del terra, cap a la impossible cúpula astral.

Les roques fornides pels focs de la terra semblen abrigades per immenses mates d'alzineres, les quals, inclinades, escalen les pendents des de les proclius i productives Nogueres, fonts de riquesa per a la terra i llum per a apaivagar la foscos dels tristos i mortals humans.

Els sostre pelats dels seus cims, rocosos i aspres, s'obren cap a la immensitat de la terra plana, llunyana, per un costat; i per l'altre, mirant cap a tramuntana, cap a aquell Pirineu font de vida i refugi de gel i de neus.

Mut en el seu silenci de decadència humana, contempla com els éssers naturals hi regnen: voltors magnífics en són els centinelles, captant els vents i corrents, punts de guaita de l'avui, que miren enllà cap al futur.

El Montsec viu, amb el seu cel clar, amb una natura eixuta, però molt viva, solcada per rius d'esperança, per llavors de desig que giren les esquenes a aquest progrés malèfic que emborrona el món, desitjant el trist despertar de les penombres.