24 de jul. 2016

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodia les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. Més enllà, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós.


Cap comentari: