Fira per la terra

El centre de la ciutat de Barcelona resta ocupat pel turisme de vols barats i per restaurants i botiguetes sense personalitat que es posicionen dia rere dia sobre tot el que és barceloní. Allò essencial, substancial, que és d’aquí, forjat amb els anys i amb el pas dels homes, de les migracions, ja no guarda estima ni valor per ningú, sobretot per les generacions de barcelonins que s’afanyen a seguir fil per randa tot això de la multiculturalitat.

Davant de la catedral, pels volts del migdia, com cada diumenge, sonava una cobla, que tot tocant sardanes, precedides pel toc del flabiol, engrescaven una colla no superior a una trentena d’avis, que intentava ballar, tot formant rotllanes, amb una barreja de militància i d’amor a la dansa. Poca era la gent jove que enrotllanada, ballava emparellada aquesta antiga i adaptada dansa solar davant de la curiositat dels turistes que no paraven de tirar fotografies.

No molt lluny d’allà, a l’altra banda de la Via Laietana, prop de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres, una altra colla d’avis, però aquest cop molts menys en nombre, uns cinc, en un acte gairebé ritual, canviaven el ram de roses que acompanya la flama en honor dels catalans i d'altres austracistes que moriren defensant la ciutat durant el setge hispanofrancès del 1714. Amb esforç, els avis s’enfilaven al peveter per treure les roses seques i posar-ne unes altres de fresques i noves. Els turistes que en aquells moments es dirigien a alguna de les tantes tavernes de tapes que s’han posat de moda en aquella barriada de l’antic cap i casal, poc deurien comprendre que feien aquella colla de padrins, entre els quals hi havia en Ferran Margarit, un incondicional independentista, que no va trigar gaire en rebre la meva salutació.

Hola Ferran. – li vaig dir.

Climent. Grata sorpresa, quan temps sense veure’t. – em saludà tot sorprès.

Òndia, sembla que sou poca gent. – Li vaig comentar.

Sí, però gràcies a nosaltres i a l’esforç d’Indrets pel Record, entitat a la qual pertanyem, perviu la memòria de la massacre i de l’esperança que un dia tornarem a ser lliures. – em respongué. Sort que hi ha gent optimista.

Després de parlar una estoneta, encara vaig poder saludar a altres vells coneguts. vaig allunyar-me compungit d’aquell lloc, sagrat per uns i d’oci per a uns altres.

Rodejat de turistes i botigues despersonalitzades, vaig optar per anar a dinar a un restaurant del Born, en el qual la carta estava en totes les llengües menys en una... No cal que us digui quina hi mancava. Oi?

Però el més rocambolesc, o si se’m permet, el més esperpèntic encara havia de passar.

Prop del Born, al Passeig Lluís Companys i al Parc de la Ciutadella , s’hi estava celebrant la 13ena edició de la “Fira per la terra”, una mena de plantada orgiàstica de tot allò que representa l’alternativisme a casa nostra: “artesania, solidaritat, consum solidari, productes ecològics, teràpies no convencionals, creixement personal, educació ecològica, salut, ecologia, compostatge i espectacles” (sic). Jo vaig poder comprovar altres coses, que bé relacionades amb aquests temes, també tenen dret a sortir al tríptic que em van lliurar els organitzadors a l’entrada: orientalisme, presència de grups sectaris, de comunitats de hippies que ja ronden la setantena, de moltes parades protibetanes que demanaven la independència del país asiàtic en castellà tot venen uns bunyols de mantega, bars on podies prendre licors i beuratges de tots els països menys d’un, parades on t’informaven de les benaurances de l’Islam i el dolents que són els cristians, altres estands on et feien massatges i podies practicar ioga. Vaja, un poti-poti de multiculturalitat, mundialitat, progressisme, modernitat, en definitiva, de respecte a tots menys a uns .

Prop d’allà, en un racó de la ciutadella, vaig sentir un tam-tam i uns urdols que em recordaren les pel·lícules de l’oest: no ho podia creure, en un escenari hi havia un indi americà, dels de debò, que es dirigia al públic concentrat, unes tres-centes ànimes, amb un accent que delatava la seva pertinença a la primera potència mundial.

La seva indumentària, els seus cabells, els seu nas aligueny, tot era com els dels pèls roges. L’indi parlava i es posava a ballar danses de la seva tribu, que pel que vaig entendre, era de l’actual estat de Montana. Després d’haver explicat als concentrats el perquè o les raons del seu ball, convidava a la munió a dansar.

I triomfà: els crits de l’enregistrament que sonaven per la megafonia, amb el soroll dels timbals, aplegava més i més gent, de totes les edats, a ballar en les danses solars i guerreres d’aquella tribu.

Què cofoi es deuria sentir aquell home. Tots saltaven, en una gran rotllana, amunt i avall, cridant: au au au au au au au au.... amb el regular soroll del timbal: tam tam tam tam...

I el Setè de Cavalleria? No trauria el cap a la festa?

Mentrestant, en el meu cap només hi havia lloc pels avis de les sardanes i pels del fossar, quanta ignorància hi ha a casa nostra. Molt Tibet en castellà i molta dansa índia, però ningú recorda el seu propi drama, el ser fill d’una terra anomenada Catalunya que dia rere dia resisteix a morir.

Espero que d’aquí uns anys, quan haguem desaparegut en nom de la multiculturalitat, al Tibet o a Montana, es recordin de nosaltres, de les nostres danses, i com no, també dels nostres guerrers.

La Fira també em va mostrar la manca de valors i referents a la nostra societat, molts dels quals semblen cercar-se en cultures llunyanes. No cal anar tan lluny, companys, la nostra cultura és prou sàvia. Tampoc cal que ens tanquem, però si us plau, admirem el que tenim i així podrem ser més universals.