Semprun representava aquella classe intel·lectual, de tarannà francès, amb bones connexions, que vivia per damunt de tot tipus de valoracions. Potser era el millor intel·lectual que restava d'aquella Espanya de vella fornada, exiliada i lluitadora, de caire aburgesat i refinat.
Els francesos mai el van considerar seu, i els espanyols se'l miraven en delit, de tenir-lo a prop, per tal que algun dia es contaminés també d'aquella mala maror ensofrada que corre tant pels carrers de la seva capital.
Semprun era l'escriptor i intel·lectual per excel·lència, un habitant de l'Olimp de la ploma i de la matèria gris. Un home distant del vulgar que tant predomina i tot ho mata d'avui. Era o és una referència orfana de públic, allunyat de les masses esnifadores de virtud de les amants dels toreros i dels presentadors efeminats. La vulgaritat tot ho domina, siguem benvinguts al seu regne, o a la seva república, o millor, a la seva tirania. No pensem, mengem i devorem. Aquesta és la finalitat d'aquesta Europa decadent, vella i puta que s'atansa cap a qui sap on. Esmentar gent com el finat escriptor ens distreu per un moment del desastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada