11 de des. 2007

Els candidats a alcalde


Arran de les eleccions comunals que han tingut lloc a Andorra, tota la premsa catalana n’ha parlat, sobretot la més propera geogràficament, la que s’edita a la ciutat de Lleida. Dels diaris que veuen la llum a la capital del Segrià n’hi ha un que llegeixo quan en tinc ocasió, el Segre, que en el seu llibre d’estil hi deuen tenir com a premisses, la defensa del provincianisme lleidatà i de l’espanyolisme que s’imposà amb el Decret de Nova Planta.

Aquest rotatiu, quan parla dels càrrecs electes que han sorgit de les eleccions comunals andorranes, i per comparar-los amb els de Catalunya i Espanya, en fa una equiparació ben simple i que provoca mal d’ulls. Així, han escrit que els “Els candidats a alcalde” o “Quinze dels dinou candidats a cònsol major (alcalde)”. Anem equivocats.

A Andorra no s’escullen alcaldes sinó els consellers de comú, i aquests elegeixen els dos cònsols de cada parròquia. Però al Principat dels Pirineus no existeixen ni els alcaldes, ni els regidors, ni els concejals, i tampoc els ajuntaments, que no són més que unes institucions castellanes, que foren importades a Catalunya amb el Decret de Nova Planta.

Aleshores, la institució de l’alcalde, no només és aliena a la realitat política andorrana, les competències d’un comú són molt més àmplies que les d’un ajuntament espanyol, sinó que també ho hauria de ser a la realitat de la nació catalana.

Un cònsol i un comú no es corresponen a un ajuntament, el seu àmbit competencial és més gran i s’atenen a una tradició que a molts llocs desaparegué per la força com bé he explicat.

Fins i tot, la dicció del mot “alcalde” és difícil en la nostra llengua. Quantes vegades heu sentit “arcalde”, o “acalde”...?

L’ajuntament és l’organització municipal castellana i a Catalunya exemplifica el resultat d’una imposició que va proscriure i oblidar les institucions locals i territorials catalanes. Sense anar més lluny, les institucions andorranes, que més d’un beneit ha tractat de medievals, representen la darrera supervivència del règim polític que hi havia al Principat de Catalunya abans de Nova Planta.

Als pobles de l’Alt Urgell i de la Cerdanya els padrins encara parlen dels boscos i pastures comunals, i no municipals, ni tampoc de l’ajuntament. En altres, fins i tot encara trobarem una casa del comú en comptes d’un ajuntament. Al nou Pont de Bar, l’edifici de l’ajuntament es diu “Casa del Comú”, com també succeeix a Urús.

A la ciutat de la Seu d’Urgell, amb la reforma democràtica es rebatejà el nom de l’edifici que acull la seu del consistori amb el nom de “Casa de la Ciutat”, amb clara concomitància amb la “Casa de la Vall” d’Andorra i recordant l’antic Consell General que acollia.

Els comuns representen unes de les institucions més antigues de Catalunya, i a la vegada de les més properes al ciutadà. Segurament que prové d’aquelles assemblees muntanyenques anteriors al feudalisme. Gràcies a Andorra, els comuns perviuen en la seva plenitud i constitueixen una dels referents que els catalans han de tenir en compte a l’hora de restaurar les seves institucions ancestrals.

Els cònsols de les valls, com les de l’antic Vescomtat de Castellbò, eren elegits per les universitats, llegiu les assemblees, els quals amb un nombre de prohoms formaven el consell comunal. O el Consell General del Vescomtat, que es reunia a la vila de Castellbò, presidit pel veguer i que reunia els tres estats o estaments.

Convindria que les institucions locals i territorials catalanes fossin rebatejades amb els seus noms verídics, comuns, consolats, consells generals, o paeries, entre altres. Algú parlarà que es tractaven d’organitzacions medievals, és cert, però la seva nomenclatura i la seva estructura adaptada a les necessitats i característiques de la societat tecnològica, són del tot vàlides i efectives. Només cal mirar els comuns d’Andorra, que se’n prengui exemple

Sense anar més lluny, a la Seu d’Urgell es podria recuperar la institució del Consell General en substitució de l’Ajuntament, els regidors haurien de passar a denominar-se cònsols, i així podríem començar.

1 comentari:

Xavi Girona ha dit...

Climent, tens tota la raó. Recuperem les nostres institucions!