Revista Àgora

Avui hem presentat el darrer número de la revista d’Àgora Cultural, aquella entitat d’entitats que tenim a Andorra.

L’acte, que ha estat presidit pel ministre de Cultura, Juli Minoves, ha tingut un to molt emotiu, atès que la publicació d’enguany es dedica a la Lídia Armengol i al Manuel Mas. Dues persones a les quals la vida els quedà escurçada per aquelles malvestats que apareixen i que ni la millor de les medicines pot aturar. Moltes idees i projectes quedaren en un suposat calaix de sastre que Armengol i Mas deixaren per als que restaren en l’existència; però altres, que esdevingueren realitat, han fonamentat l’Andorra actual.

Minoves, en la seva intervenció, ha esmentat nació i nacionalisme sense pèls a la llengua i ha parlat del pòsit ideològic que la Lídia i el Manuel han deixat en l’estat andorrà, en l’estructura que envolta la nació andorrana i que li dóna forma.

I és veritat, en un país de pagesos, ramaders i pastors, tant l’un com l’altre representaren aquella generació de canalla que agafà els portants i es plantà a estudiar a les universitats. Ja només amb això trencaren motlles. La seva estima a la terra que els veié néixer i criar suposà que tots els coneixements que aprengueren a les facultats, conjuminats amb la saviesa popular del llegat de muntanya que duien al damunt, permeteren que, juntament amb l’Antoni Morell, encapçalessin una generació, si em permeteu, d’ideòlegs, que havia de bastir Andorra d’allò que totes les nacions tenen, un corpus intel·lectual i ideològic que permeti guiar el país cap a l’equiparació amb la resta d’estats europeus.

En la nostra llengua, d’aquesta gent, en diem homenots i també pares de la pàtria. A Catalunya hi ha un Prat de la Riba, un Macià, un Pujol, un Barrera, entre altres; i a Andorra podem parlar d’una Lídia Armengol i d’un Manuel Mas. Ells han agafat el relleu d’aquell Antoni Fiter i Rossell que s’escrigué el Manual Digest en plena consolidació dels estats nacionals francesos i espanyols, anorreadors per a les cultures que esdevingueren minoritàries; i també d’aquella colla d’andorrans que amb la Nova Reforma del 1866 veieren com el sufragi per a tots els caps de casa esdevenia un fet, fins i tot per als de les famílies de casalers; o aquells altres que des de la diàspora a Barcelona ideologitzaren la Revolució del 1933, la que importà a les valls el sufragi universal masculí, entre ells hi hem de comptar el mític “Orelleta”. Cada moviment, cada pas endavant, ha tingut sempre un ideòleg que n'ha sembrat el pòsit.

Convindria que fossin recordats, no només en una revista, sinó també en les escoles del país, sense gaire soroll, com ells volien, com mana la saviesa de muntanya.