Els xais

Els xais surten del corral esvalotats, el pastor jau ben gat, arraulit sota l’ombra d’un pi, d’aquells gruixuts i vells. Avui estan contents, se senten lliures, poden decidir el prat on pasturaran, les millors fonts, les herbes més gustoses i fresques. Fins i tot, al migdia, encara tindran temps d’amorriar-se en aquella meravellosa coma, des de la qual es pot veure, allà al fons, tota la ribera, travessada per aquell cabalós riu que llega al mar esperit de vida, aigua.

Surten, corren i creuen que van on volen, avui decideixen, camparan fins que la voluntat els faci deturar. Ha arribat l’hora de la seva llibertat. Les espigues de blat s’arronsen amb el vent, deixant entreveure un cel més alt, i un horitzó més baix. L’alegria convertida en joia dels anyells, transforma els somnis del passat en la possibilitat del futur, allunyat en les seves ments de la quimera.

De patac, se sent el bordar d’un quisso, el gos d’atura del pastor, que embriagat encara dorm. El ca no es detura, i aviat enxampa els xais, que amb prou feines l’havien sentit. Els corders, sorpresos, no saben què fer, on anar. No gaire lluny, resta aparcat el camió del ramader, de l’amo, que resta dins de la seva atrotinada cabina. El vehicle esguarda amb la porta oberta de bat a bat, esperant els clients de l’escorxador.

No siguem beneits.