Ara que acaba el dia de Nadal, me n’adono que encara no havia escrit un trist post que servís de felicitació o de nadala. I no és per la crisi que no tingui cap gana d’escriure, no ho sé, potser el fred, o la foscor que tot ho domina.
El dia d’avui, de pas de pardal, com diu la dita, se’ns ha presentat com un oasi entre la pluja i el fred. Un oasi de cel blau, que a la Seu, aquesta ciutat que estimo i enyoro tant, enlluerna l’aire dels seus carrers, enguany xops d’una aigua nascuda del blanc mantell dels dies de la vigília.
A la Seu, el Nadal és diferent, allà hi fem cap tota la família, lluny dels nostres llocs de treball i de les llars que ara ens acullen. La Seu és el nostre terrer, i l’Urgellet la nostra soca. És la terra dels padrins, del pare, de la infància, de l’anar i venir pel passeig....
El Nadal de la Seu és tornar a néixer.
Bon Nadal
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada