L'arc del Teatre

Quan fa fred a Barcelona, no hi ha millor guariment que una bona passejada per la part vella, el Raval i l'anomenat Gòtic. Diuen que el fred mata microbis, puces i polls, i pel que sembla, també arremolina les gentades dins de les seves llars. Els sorolls, les cridòries, els merders i tota altra forma de determinació de vida humana, fugen. Aquestes circumstàncies, i l'ajut d'una bona bufanda i una dosi d'avorriment, conformen el moment oportú per iniciar una passejada de diumenge tarda. I així va ser.

La Rambla del Raval va ser el punt de partida d'un itinerari sense rumb fix, guiat per la intuïció, i les ganes de descobrir el que no es coneix. Caminant, em vaig apropar a Sant Pau del Camp, un meravellós oasis romànic, entre edificis i carrers. Un jardí l'envolta i el rodeja, donant-li encara més personalitat. Una singularitat dins d'un món canviant, farcit de locutoris i carnisseries islàmiques.

Després vaig tornar cap a l'interior del Raval, entaforant-me en carrers que no coneixia, però que en la descoberta se'm presentaven tal com són, atrotinats i malgirbats. Ara aquest, després aquell altre, era un sense acabar. Aquest amunt i avall, sense guia ni brúixola, em va obrir els ulls de l'estat d'abandó en què es veuen sotmesos certs carrers d'aquest barri, buits d'esperit humà, de sorolls i d'il•lusió; els millors condicionants per a un diumenge de tarda hivernal, fred i gris.

Sembla que els processos de gentrificació impulsats per l'Ajuntament i altres institucions no han arrelat prou en zones properes al carrer de l'Arc del Teatre, un llarg desert atrotinat entre altes cases abandonades. Les zones alliberades al ciment no han reeixit en vida, i la introducció d'empreses del sector terciari i algun hotel de luxe no hi han aportat cap alenada d'aire jovenívol i net. En el trajecte per aquesta via, la solitud, es trencava per la commiseració i la por, sobretot en veure uns toxicòmans, arremolinats en una vorera. Aquelles víctimes del nostre món, s'hi estaven preparant la poció màgica que els enganxa a la mort, mentre els fa creure que poden volar. No gaire lluny, el silenci es trencava de nou, aquest cop pels pensaments en veu alta d'una dona bruna, bruta i desdentegada. La pobre, tot malgirbada, remenava una safata feta amb un cartró, farcida de restes de carn, destinada a atipar uns famèlics gatets que malvivien en un solà. La caritat de la senyora, s'escolava per la porta d'aquell desert interior, rodejat d'un mur ple de guixades i cartells. Al final del carrer, com si fos un horitzó, aparegué un arc, al costat del darrer de l'abandonat Teatre Principal, el degà de les sales artístiques de Barcelona, antic competidor del Liceu, vella llar de la desapareguda burgesia aristocràtica, un cadàver agònic de les arts escèniques que espera una resurrecció cristiana.

Passar per sota la voltada de l'arc, significa canviar de món i entrar a la Ciutat Comtal de cartró pedra, la glosada per la Vickie i la Cristina, a través del prisma del cineasta Woody Allen, amb la subvenció de Jaume Roures, veritable fera del diner. És la Barcelona del turista de cap de setmana, el que arriba amb el vol barat i se'n va amb la ressaca del dilluns, la que potencia el diner i ignora el món trist i real de darrere el Teatre Principal.