Ciutat capital?

A mesura que passen les anyades, fonamento la maduresa, em faig gran i adquireixo allò que en diuen perspectiva vital. El pas de la vida permet copsar l'evolució del que veus i vius. Qui no recorda com era l'escola de la seva infantesa i la compara amb l'actual. I com eren els comerços d'abans i quina evolució han tingut. O la moda. I les ciutats.

De l'evolució d'una ciutat, concretament d'una, m'agradaria parlar, avui: de Barcelona. No escriuré de la seva trama urbanística, ni de les rondes, i tampoc del port. Vull que us plantegeu allò que en diuen "el concepte". Quina mena de ciutat ha estat i per on ha passat per esdevenir el que és avui i el que vol o pretén voler ser.

La Barcino del Baix Imperi era una petita ciutat si la comparem amb Tarragona, Saragossa o Mèrida. No era una gran urbs. La seva importància havia augmentat des de la seva possible fundació en època Alt Imperial però distava de ser una de les grans ciutats d'Hispània. De fet, la seva importància com a ciutat de referència esdevé en època Baix Imperial i Visigoda. Una centralitat que poca expansió urbanística tingué. Les muralles que contemplem prop de la catedral, amb torres imponents i a poca distància, foren les mateixes que veieren Gala Placídia, Lluís el Pietós i Borrell II.

De la Corona d'Aragó en fou una de les capitals: els reis descendents dels comtes hi residien així com moltes de les famílies de la gran noblesa catalana. Barcelona capitalitzava un comtat amb vocació de regne. Ja en època moderna, i sense cap mena d'embut, n'era el cap i casal. Les institucions ciutadanes i del país hi tenien la seu. Com a capital resistí l'embat de la successió reial i els castellans la convertiren, totalment anorreada, en una mortalla institucional. La seva potencialitat econòmica i mercantil supliren el que les institucions sacrificades a cop de decret des de Madrid executaren. De fet, encara que sense furs, Barcelona i tot Catalunya aguantaren l'embat castellà. La capital continuà fent de capital, encara que sense institucions, i el país fent de país, tot i que convertit en províncies. Però com bé sabem, una cosa i l'altra, per ser, depenen de la força de la gent.

Parlar de Cap i Casal remet a una època pretèrita però avui guarda el mateix significant. És la capital, la capital de Catalunya, de la Mediterrània Occidental, de tota una província, d'una àrea metropolitana, d'una comarca, d'un arquebisbat, d'una regió industrial i tecnològica. Ja ho sabem.

Però quin és el seu model per al futur? Ser capital significa també compaginar tots uns serveis útils i vitals per a l'hinterland que en viu. Per a l'"ager", dirien els romans. El rerepaís en diem alguns. La capital és també un mosaic, de cultures, d'interessos, d'idees, de vida...

Però quina és la compaginació que ha de tenir aquesta funcionalitat amb la d'un model econòmic turístic que sense deturador es pot convertir en tot un monocultiu, uniformitzador i capaç d'esborrar aquests espais de convivència necessaris de tota una capital, per a la vida dels seus habitants i els de la regió que en depèn. Convertir una capital en un parc temàtic contribueix a la llarga a un desplaçament de part d'aquestes funcions a altres nuclis, no necessàriament llunyans. París n'és un exemple, la seva projecció turística ha propiciat que molts parisencs hagin anat a viure a Lió i que algunes empreses optin per posar algunes seccions en altres llocs.

Davant d'aquest panorama, Manresa, Terrassa, Sabadell, Martorell, i fins i tot Tarragona poden convertir-se aviat en models urbans integradors i capaços de tenir aquestes funcions capitalines que la massificada turísticament Barcelona oblida.