Monuments i records

Els amics d'Esquerra Republicana de Catalunya a la corporació municipal de la Ciutat d'Urgell, en un acte de bona fe patriòtica, han presentat una moció al ple municipal perquè es construeixi un monument al president Lluís Companys, assassinat pel franquisme al castell de Montjuïc. El ple municipal ho ha aprovat per unanimitat.

Fins aquí, res a dir, i això que Companys, urgellenc del Tarròs, de l'antic domini de Santa Cecília d'Elins, la de la vall de Pallerols, no ha estat mai sant de la meva devoció: el seu esquerranisme barrejà el país amb les idees, que no són els ideals. Són coses que un duu a dins, i això que en conservo una fotografia a la saleta. Perquè ho faig? Pel que representa, un home del terrer, del meu país, de l'Urgell que del Pirineu axial faldeja les garrigues i planeja més enllà de Balaguer, que morí com a president, i per això l'assassinaren, per ser el president dels catalans, de tots, d'esquerres, de dretes i del mig. Però quina ha estat la vinculació que ha tingut Companys amb la ciutat i la comarca?

Si se'm permet, -voldria pensar en altres presidents, contemporanis, de la Generalitat, que han tingut algun que d'altre lligam amb el nostre entorn més immediat. Vegem-ho:

Un altre president, potser de més consens, i també del mateix partit, Francesc Macià, l'Avi, catalanista, durant un temps separatista, i homes d'esquerres, d'aquella esquerra liberal i d'ordre republicà, que sense perdre el seu tarannà popular no abandonava el seu origen burgès, estigué vinculat a la Seu d'Urgell en la seva etapa d'enginyer militar dissenyant obres als forts de Castellciutat i les d'ampliació de la caserna del Passeig, l'antic convent dels Jesuïtes. La ciutat dels Pirineus també li provocà més d'un mal de cap quan planificava la invasió de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. Abans de la decisió fracassada d'entrar amb un exèrcit de voluntaris a Prats de Molló per la Garrotxa, l'Avi sospesà d'entrar a Catalunya des d'Andorra cap a l'Alt Urgell i la seva capital. També la visità anys més tard, quan ja era president. Sense cap mena de dubte, una de les més multitudinàries de la primera meitat del segle XX, comparable a la del rei Alfons XIII.

Josep Irla, un altre president de Catalunya, també del mateix partit, tot i que era de Sant Feliu de Guíxols, tenia les arrels a Ansovell, davant del Cadí i sota de Boscalt. El cognom Irla sempre ha estat lligat a aquesta població cadinenca, que mira els esquerps rocs de la serra amb cert temor de tremolors pretèrites, aquelles que feien sonar les campanes sense l'ajut de ningú. En un d'aquest terratrèmols de la vellúria els ansovellencs deien que les campanes tocaven soles per culpa de les bruixes. El Joan Pubill, el Juanito de cal Rill, quan era alcalde, per Convergència, sempre explicava als antics militants d'Esquerra de la comarca que Ansovell era la llar pairal dels Irla, de la família del president català a l'exili. I que un petit monument ho hauria de recordar. Res. Han passat més de vint anys d'aquelles propostes i tot continua igual. El Gaspar del Molí d'Arsèguel, un dels històrics del partit republicà a la comarca recolzava la proposta del seu amic alcalde d'Ansovell. Quin país aquell. Avui, però, Ansovell encara no recorda el seu descendent il·lustre, nascut a la terra de les sureres, mai s'hi ha aixecat un monument, ni una simple placa recordatòria penjada a la seva casa pairal.

Ni la Seu d'Urgell ni Ansovell han recordat a tals il·lustres personatges, i a tants altres, polítics o singulars figures de la ciència i la cultura. Una placa o un recordatori simbolitzen un lligam afectiu del lloc amb l'homenatjat. Sense anar més lluny, la capital ja disposava d'espais públics amb plaques que han desaparegut i no han estat substituïdes, com la que recordava la famosa Regència a la Casa del Deganat (actual museu). Una ciutat amb recordatoris i plaques d'homenatge conté i transmet un llegat del passat. És una ciutat viva, orgullosa del que conté i representen els seus fills, els seus habitants.