Cassoletes i olles

Solsona bressola els camps de blat i d'ordi naixents, de verd primaveral, amb la frescor d'una rosada matinera d'aquest març enganyós, esplèndid a vegades, i sovint verinós.

 

Amb el Carles Gascón i la Laia Creus, i la resta d'assistents al curs hem deixat les estances del palau episcopal reservades per a la conferència i hem pujat al renovat Museu Episcopal i Comarcal de Solsona. Recepció amunt, una corrua de troballes d'èpoques pretèrites molt ben exposades ens han donat la benvinguda.

El discurs del museu ens acompanya des de la Prehistòria fins a les èpoques més properes a la nostra: Els atuells i joies, els dòlmens, els caps trepanats, l'ara romana d'Oliana, mares de Déu romàniques de cares ponzellades... I així.

Darrera de cada gran obra sempre et trobes una ànima mare que ho ha pensat i engendrat, en definitiva, que ho ha treballat. En el cas que ens ocupa, el mestre d'obra per excel·lència és mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona, 1969), arqueòleg de primera hora i gran historiador d'aquest nostre país, reconeguts per molts i vilipendiat per alguns post-contemporanis científics, que ignoren el continu passar del temps en una evolució correctiva través de la millora tecnològica.

Coves sepulcrals, cistes, dòlmens, torres (com la de Riner) i esglésies van formar part dels seus estudis i recerques, endreçades al fons del museu i exposades a les seves sales, com aquestes "cassoletes i olles de fang", que en deien els vells de l'entorn, avui companys de cendres del mossèn en el silenci dels cementiris. Quant reconeixement li manca a aquest homenot de país, que combinava sotana, llapis i paleta, pare adoptiu d'un patrimoni salvaguardat de l'espoli i mostrat avui per a la formació dels ciutadans d'arreu que s'atansen al museu.

L'amic Jordi Pasques, estudiós incansable, historiador de mena, i també argila d'aquestes riberes i muntanyes, fa dies que em recorda la personalitat i l'obra de mossèn Serra i Vilaró, pare de l'arqueologia a casa nostra. En la seva elegia sobre l'Urgell Mitjà, ofegat parcialment per la set del capital i del progrés amb el pantà de Rialb, Pasques plasma el destí d'una d'aquelles esplugues que potser mai més veuran la llum del sol, aigües avall del Segre aturat per la presa. Es tracta de l'espluga de Vilaplana, ofegada uns 45 metres sota de l'aigua. Allà, el mossèn arqueòleg hi va excavar de valent, però avui, aquell cove de record ja no hi és. Qui sap si algú el veurà mai.

Amb el permís de l'autor, reprodueixo el contingut d'aquest poema.

 

 

Espluga de Vilaplana

Ai, Espluga de Vilaplana,

cova sagrada del Segre.

 
Si mossèn Serra i Vilaró
sabés de tanta aigua,
s'arremangaria la sotana
i vindria a pouar-la
amb cassoletes i olles.

 

Títol: Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d'aigua.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: SC Edicions. Solsona