Don Llorens

L'amic Javier Galindo ha presentat a l'Espai Ermengol, dins del cicle Parlem d'Història, de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el que ell en diu una pinzellada, sobre els Llorens, una de les famílies de l'anomenada elit urgellenca del segle XIX. En diu pinzellada, però si em permeteu, darrere de tot el que ha conferenciat existeix una recerca constant i sistemàtica als arxius municipals de la Seu d'Urgell, avui integrats al Comarcal de l'Alt Urgell, i als de la parròquia de Sant Ot, integrats a l'Arxiu Diocesà.

Parlant dels Llorens, procedents de Salàs de Pallars, i establerts a la Seu d'Urgell a la primeria del XIX, Galindo ha presentat al públic assistent alguns dels aspectes de part de la pretèrita cúpula civil de la societat urgellenca. Una elit que compaginava les feines liberals i la terratinença amb l'activitat política, que a partir del Decret de Nova Planta, un cop fou abolit el tradicional Consolat, va tenir com a principal focus la institució local d'arrel castellana de l'Ajuntament, que no trigà a ocupar la Casa de la Ciutat, la tradicional seu de l'esmentat Consolat, dissolt per les autoritats borbòniques. Per cert, el nom popular de Ca la Ciutat o Casa de la Ciutat resisteix els embats dels que volen eliminar aquesta tradicional, popular i exacta denominació per la importada d'Ajuntament. Una cosa és la institució, i l'altra és el contenidor, l'edifici.

El joc polític per obtenir el control de part del poder de la Ciutat d'Urgell, el que no estava en mans de l'estament eclesiàstic i de la governació militar, permetia que l'elit local, a través dels seus llaços amb la capital de l'Estat, Madrid, engranés una o altra ideologia. Galindo així ens ho ha explicat quan ha parlat dels Llorens, d'arrel liberal, coneguts republicans, d'ordre, dels del XIX, que conjuraven políticament contra els seus veïns de paret mitgera, els Tarragona, carlins de mena, o els que tenien davant per davant de casa al carrer del Carme, els d'Areny - Plandolit, procedents d'Ordino i establerts a la Seu d'Urgell a la segona meitat del XVIII, que comptaren amb personatges com Don Guillem, alcalde de la Seu d'Urgell, síndic d'Andorra i també destacat carlí, quan pertocava.

Ja ho ha dit el senyor Javier, cal un divulgació de tota aquesta classe social, avui desapareguda, que marxà de la Seu d'Urgell al llarg del segle XX. Avui tocava parlar dels Llorens, però un altre dia caldria fer-ho dels d'Areny - Plandolit, Guarda, Cassany, Carreu, i dels Feu, per citar-ne alguns. Els Guarda, notaris per excel·lència, desaparegueren de la nostra ciutat abans de la Guerra Civil, quan el darrer de la nissaga que hi vivia, de cognom Juer, morí d'accident de trànsit prop de Puigcerdà. Els Guarda estaven emparentats entre d'altres famílies de l'elit local amb els Gramunt de Castellbò. Els d'Areny - Plandolit, ben recordats a Andorra i penosament oblidats a Urgell, també mereixerien un record. El seu palauet, després caserna de la Guàrdia Civil, ocupava la major part de la superfície de l'actual plaça del Carme. Esteve Albert prosà part de la seva història quan escrigué el llibre Don Guillem publicat per l'Editorial Andorra de Bartomeu Rebés, divulgador i mecenes immerescudament oblidat també a la ciutat que el va veure néixer.

Tots bé mereixen ser recordats, tots, com també els membres de les classes més populars de la ciutat: pagesos, artesans, jornalers, criats i minyones. En definitiva, el record i la divulgació del mosaic social d'una ciutat dinàmica i canviant, com ho era la de la Seu d'Urgell del XIX, permet als contemporanis un respecte i una admiració que prou es podria transformar en cert orgull ciutadà, del tot necessari en els temps que corren. I qui diu la Seu, hi pot posar qualsevol altre poble o ciutat del país.