Montbau

L'altre dia vaig haver de pujar a Montbau. Tothom hi ha passat a prop, amb cotxe, per les rondes, o alguna vegada quan per alguna raó s'hagi hagut d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Però qui hi entra? Només els seus habitants i algun passant que per alguna obligació hi ha d'anar.

Enlairat damunt de Barcelona i ajagut a la falda de Collserola, més que un barri és tot un poble construït durant la dècada dels seixanta del Segle XX. Els jardins i els espais verds són el millor condicionant als pendents carrers que s'enfilen muntanya amunt. L' amplada de la zona enjardinada competeix amb l'alçada d'alguns edificis, que com a gratacels fan honor a aquest nom: cases altes, per encabir-hi gent nouvinguda d'un temps pretèrit, i ara catalans de debò. Gent endreçada, polida, senzilla i que encara no ha perdut el gest social de saludar-se quan es creuen, parlar mentre fan cua a la caixa d'estalvis, o interessar-se per la salut d'un padrí malalt. Per aquestes raons, Montbau és tot un poble.

Les vistes a la Mediterrània són l'enveja de molta gent, sobretot de la que viu atonyinada i estressada en la mal anomenada "zona alta", la classista; i no la real, aquesta de Montbau i els veïnats de Canyelles, la Verge del Camí, i Roquetes, entre d'altres.

Allunyat del cor de la ciutat, del centre i de la zona de negocis, Montbau, tot altiu, presencia l'esguard de la ciutat, com si en fos el seu sentinella.