28 de gen. 2010

Gran Hermano


Ahir vaig veure Gran Hermano, i us puc assegurar que mai he tingut la impressió d'haver perdut tant el temps. En aquest xou, la dignitat humana s'ensorra, quan setze persones es converteixen en una colla de hàmsters, essent observats dia i nit per una munió de càmeres. Setze persones que falsegen i lluiten entre elles per sobreviure, capaces de manipular el seu entorn, de sostreure's de qualsevol ètica i moral, i de capacitar el seu enginy per guanyar una bona suma de diners. Tot s'ho val.

Viure en un pis farcit de càmeres durant prop de cinc mesos no deixa de ser un gran repte, és aïllar-se de la realitat, mentre que aquesta t'envolta i et controla en tot moment. Així es pot comprovar en l'instant de sortir de la "casa" de qualsevol concursant eliminat: està totalment desequilibrat emocionalment, no sap el que és realitat i el que no, no pot arribar a comprendre -o potser sí- que la seva vida dins d'aquells contenidors ha estat un xou televisiu que ha distret a molt gent afamada de" voyeurisme". Ahir una dona, finalista, en ser eliminada li va dir a la presentadora que la seva raó d'existir havia estat ser concursant de Gran Hermano. I tenir fills? I casar-se? I fruir de la natura? o menjar? No ho és? Tan important és viure cinc mesos dins d'un terrari?

Amb Gran Hermano em venen al cap la pel•lícula El Show de Truman, i el llibre 1984, de George Orwell. En la primera obra, el jove protagonista no sap que participa, d'ençà la seva naixença, en un programa televisiu com el de Mercedes Milà. Truman viu en un món preparat per una audiència, com el programa de Tele 5, però amb la diferència que ell desconeix la realitat, i els concursants del Gran Hermano, sí. De fet, la seva realitat és el programa, el seu món, el seu univers. Però de quina realitat estic parlant? Estar al programa no ho és? Caldria veure quan comença una realitat, la de la nostra vida, i acaba l'altra, la de la casa farcida de càmeres. Potser les dues ho són de debò.

1984, la novel•la de George Orwell guarda també un parell de similituds amb el programa presentat per l'arrebaganada Mercedes Milà: per una banda, les càmeres ho controlen tot, i per l'altra, al contrari del cas de Truman, la gent n'és conscient i ho sap. Tant a 1984 com al programa de Tele 5, els habitants i els concursants viuen sotmesos al control absolut del líder de darrera la càmera anomenat "Gran Germà". Suposo que el creador del programa es va inspirar amb Orwell, el nom ho diu tot.

No sé fins a quin punt aquest tipus de programes haurien de ser emesos. Sota el meu parer, no arriben ni a entretenir, són escombraria de puresa absoluta, dignes de ser prohibits per qualsevol consell d'assessorament televisiu: Quins són els límits de l'ètica de la caixa tonta? Trobo molt més ètica una pel•lícula pornogràfica que el Gran Hermano, amb els comentaris de puta de les Rambles de la Milà inclosos. No tot ha de ser "voyeurisme" : pensem i existim.