Salve Rociera

Parlar del Rocío és entendre el que significa Andalusia. Prop dels aiguamolls del riu Guadalquivir, l’antic Betis, i tocant al Parc Nacional de Doñana, es troba l’ermita i el llogarret del Rocío, un dels llocs més emblemàtics de la cultura andalusa i del folklore espanyol.

Any rere any contemplo com els romeus, farts de la vetlla, per la pasqua de Pentecosta, ataquen amb fervor el santuari marià i entren en una allau a prendre la mare de déu, “virgen” en diuen ells, de les pedres, dels enguixats i de les voltes de l’església, fent-la sortir del temple en una processó, sense cap mena d’ordre ni harmonia, comparable a les onades enfervorides de fidels musulmans que peregrinen a la Meca, o als enterraments de màrtirs palestins que veiem sempre per la tele.

Una marea humana que crida angoixada, plora, gesticula entre suors i bravades de vi “fino”, una vertadera mostra de fe, que té els seus basaments en el substrat musulmà que encara perviu a molts llocs d’Espanya, sobretot d’Andalusia.

Les comparacions són odioses i no cal que caiguem tampoc en generalitzacions, però la fe dels andalusos, amb el seu regust barroc, s’assimila als treballats alquitraus de les antigues mesquites d’aquesta bonica regió espanyola.

I qui sap, més enllà de la fe dels musulmans, encara hi podríem trobar algun estrat més antic, el dels primers cristians, que sota el domini romà habitaven la Bètica aquella terra que un dia poblaren tartessos i cartaginesos, la Sevilla d’aquell Sant Isidor, o de la Santa Eulàlia d’Emèrita Augusta,

La primavera, el riu, els aiguamolls, les tartanes, els estilitzats cavalls àrabs, les dones abillades amb els seus vestits confeccionats per l’ocasió, les roses poncellades, el mes de Maria, el fang, les cançons, els plors, la gatzara de la canalla i la brisa que ve de l’Atlàntic, de les columnes d’Heracles.

Parlar de Rocío es parlar de fe d’un poble, d’una gent que fins fa poc vivia en plena Edat Mitja, sota el domini dels desitjos d'uns senyorets, sota els designis de l’arbitri, de la insolència i de la mala bava que uns fidels han suportat com tot un Atlas, igual que els que assalten el Santuari per dur i passejar la “virgen” amunt i avall, amb amor i fervor.

Des d'aquí, m'agradaria donar una abraçada a tot l'amor que els romeus demostren cap a la seva verge, sense intermediaris, directament, fe sense res més.