Pluja i sol

Avui he tornat a escriure al Propense, ja ho veieu, després de la sequera sempre ve la pluja. Quan la precipitació cau, sobretot quan hem viscut un període de mancança d’aigua, es rebuda com un manà pels habitants del nostre país, fins i tot per aquests que han distret el personal durant uns mesos amb tot això de la sequera i els transvasaments. L’aigua, ha estat fruit de discussions entre els catalans d’una banda i una altra, d’una ribera d’un costat i d’un torrent d’un altre. Una baralla lamentable, sobretot quan es tracta d’un país, Catalunya, que disposa d’aigua a dojo. Encara que no plogui o en el cas que la precipitació ponentina sigui fina, sempre passa el mateix, darrera de tot sempre hi ha la veu de l’amo, com si del Gran Germà d’Orwell es tractés. En aquest cas, qui ha manegat i emmerdat tota la ciutadania catalana, provocant que els uns i els altres s’ensenyessin les ungles i les dents, ja sabem qui és, el de sempre.... el que ho controla tot des del seu comandament a distància.

Bé, un país que no controla la seva aigua, no és un país normal, de la mateixa manera que tampoc ho és una mena de gargall de companyia aèria de baix cost que es dedica a insultar els catalanoparlants mentre importa durant la canícula, a la nostra línia de mar tot de turistes germànics disposats a engatar-se a base de cervesa, contribuint també a la proliferació de càncers de pell per manca d’hidratació, després d’hores d’exposició de les seves lletoses epidermis al nostre sol mediterrani.

I ja que parlem de cremades a la pell? Qui no recorda quan érem petits? Les hores i hores que ens passàvem a les platges de les costes del Penedès i Tarragona, sense protecció solar, patint durant dies unes cremades que avui serien dignes de denúncies i observacions en qualsevol consultori mèdic d’urgència. Un cop, el meu sant pare, va tenir la santa ocurrència de parlar amb uns pescadors de Cambrils de Mar, el mateix poble del de la pluja fina. Els hi va preguntar quin remei tenien contra les cremades del sol marítimes. La solució dels pescaires es basava en posar vinagre sobre la pell enrogida. Del tot efectiu, però no apte per a nassos fins.

Temps era temps, deia en Serrat, però a fer de bé, més m’estimo que plogui força dies abans que tornar a passar per aquells estius infernals de la meva infància, en què anar a la platja significava un suplici, tot un via crucis que s’iniciava amb el viatge, amb roxegades i parades eternes a Ponts, homenatjant el colesterol.

La pluja, encara que quantiosa, és sempre un bé, que ens ha refrescat la primavera i com no, les idees.