1 de maig 2008

Okupes a Santa Mònica

Catalunya ha estat sempre un país que no ha tingut mai un potent sindicalisme propi i de classe. Com a "propi" em refereixo a nacional, a català, del país; i amb el qualificatiu de “classe”, amb connotació clarament marxista – encara que avui estigui una mica desfasada -, em voldria referir als treballadors, deixem-ho en treballadors en general, atès que tot allò de classe obrera o obrer, amb la terciarització de l’economia i la teconologització, ha passat a millor vida, tot i que encara n’hi ha alguns que somnien en convertir Catalunya en una Corea del Nord.

L’anarcosindicalisme de la Confederación Nacional del Trabajo, que aglutinà una classe obrera catalana, tenia només un referent nacional, Espanya. A Catalunya, en el temps que els treballadors catalans no tenien gaires opcions d’afiliar-se a un sindicat sinó era a aquesta gegantesca i monstruosa central, existia un petit sindicat de treballadors de coll blanc, d’oficinistes i dependents de comerços: el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).

El CADCI era una entitat que aplegava molts joves residents a Barcelona provinents de la Catalunya Interior i de militància nacionalista que havien trobat feina al creixent sector terciari.

El seu local, situat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, durant els Fets d’Octubre del 1.934, fou l’escenari d’un episodi tràgic en el qual s’enfrontaren l’exèrcit espanyol i militants del sindicat i del separatisme, entre els quals hi havia Jaume Compte i Manuel González Alba, que moriren en la defensa de la seu sindical.

Un cop acabada la Guerra Civil, el 1.939, el local fou incautat pels vencedors. Més endavant, es traspassà al sindicat espanyol Unión General de Trabajadores (UGT), el qual l’ocupa i l’utilitza com a seu de la federació regional.

El CADCI no agradava al poder espanyol, fos republicà, feixista, socialista, o com li vulgueu dir.

A les primeries de l’actual règim democràtic, la UGT, vinculada al Partido Socialista Obrero Español, i el sindicat Comisiones Obreras (CCOO) trobaren una sèrie de beneplàcits provinents de l’estat espanyol que impediren el sorgiment d'un sindicat català de treballadors. Una d’aquestes “ajudes” fou la cessió, per no dir el regal, del local del CADCI. Una altra "ajuda", aquesta tàctica, fou la concentració a la seva militància d'una ideologia "leurroxista", que implicava la llengua i la cultura catalana en el marc de domini burgès. Vaja, identificant classe obrera amb immigració andalusa i extremenya; i burgesia amb catalans, fos quina fos la seva ocupació.

La darrera ensulsiada contra el poble treballador català protagonitzada per aquestes centrals sindicals espanyoles va ser el demanar el vot afirmatiu al retallat estatut Mas – Zapatero. O impedir la participació dels seus militants a les manifestacions sobiranistes. Molt sovint, per no dir sempre, el seu comportament amb els interessos dels treballadors catalans ha estat tan allunyat com el de les grans patronals. Perquè?

En l’actualitat, el sindicat català per excel·lència, la Intersindical – Confederació Sindical de Catalunya, no només està ocupant el lloc que tradicionalment tenia el CADCI en el sector terciari, també està guanyant eleccions sindicals o traient delegats a moltes indústries i empreses del país. Com a sindicat nacional i de classe té molta feina pel davant, s’ha de consolidar i ha de despuntar com a referent sindical dels treballadors catalans.

1 comentari:

Xavi ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Climent. Només afegir que tant la UGT com Comisiones van estar a punt de convocar una vaga contra el traspàs de rodalies de RENFE a la Generalitat. Major espanyolisme, impossible.