14 de maig 2008

Salve Rociera

Parlar del Rocío és entendre el que significa Andalusia. Prop dels aiguamolls del riu Guadalquivir, l’antic Betis, i tocant al Parc Nacional de Doñana, es troba l’ermita i el llogarret del Rocío, un dels llocs més emblemàtics de la cultura andalusa i del folklore espanyol.

Any rere any contemplo com els romeus, farts de la vetlla, per la pasqua de Pentecosta, ataquen amb fervor el santuari marià i entren en una allau a prendre la mare de déu, “virgen” en diuen ells, de les pedres, dels enguixats i de les voltes de l’església, fent-la sortir del temple en una processó, sense cap mena d’ordre ni harmonia, comparable a les onades enfervorides de fidels musulmans que peregrinen a la Meca, o als enterraments de màrtirs palestins que veiem sempre per la tele.

Una marea humana que crida angoixada, plora, gesticula entre suors i bravades de vi “fino”, una vertadera mostra de fe, que té els seus basaments en el substrat musulmà que encara perviu a molts llocs d’Espanya, sobretot d’Andalusia.

Les comparacions són odioses i no cal que caiguem tampoc en generalitzacions, però la fe dels andalusos, amb el seu regust barroc, s’assimila als treballats alquitraus de les antigues mesquites d’aquesta bonica regió espanyola.

I qui sap, més enllà de la fe dels musulmans, encara hi podríem trobar algun estrat més antic, el dels primers cristians, que sota el domini romà habitaven la Bètica aquella terra que un dia poblaren tartessos i cartaginesos, la Sevilla d’aquell Sant Isidor, o de la Santa Eulàlia d’Emèrita Augusta,

La primavera, el riu, els aiguamolls, les tartanes, els estilitzats cavalls àrabs, les dones abillades amb els seus vestits confeccionats per l’ocasió, les roses poncellades, el mes de Maria, el fang, les cançons, els plors, la gatzara de la canalla i la brisa que ve de l’Atlàntic, de les columnes d’Heracles.

Parlar de Rocío es parlar de fe d’un poble, d’una gent que fins fa poc vivia en plena Edat Mitja, sota el domini dels desitjos d'uns senyorets, sota els designis de l’arbitri, de la insolència i de la mala bava que uns fidels han suportat com tot un Atlas, igual que els que assalten el Santuari per dur i passejar la “virgen” amunt i avall, amb amor i fervor.

Des d'aquí, m'agradaria donar una abraçada a tot l'amor que els romeus demostren cap a la seva verge, sense intermediaris, directament, fe sense res més.

8 comentaris:

David Gálvez Casellas ha dit...

Et felicito pel text. M'has trencat tots els esquemes, molt favorablement. Molt ben escrit.

Endavant les atxes!

Climent Miró i Tuset ha dit...

Merci David.

L'altre dia vam estar parlant del tema amb uns companys i arribàrem a la conclusió que fins i tot, més que tradició musulmana, podríem parlar també de tradició mediterrània. Durant el proper post en parlaré.

Baixes a la presentació del llibre?

David Gálvez Casellas ha dit...

Sí que hi baixo. L'única cosa que sé és vaig a la presentació sol (la meva dona no em podrà acompanyar ja que els nens tenen compromisos varis). Al matí he de fer un examen de francès, així que probablement surti xino-xano després de dinar. No sé què passa després de la presentació... Saps res de sopars o de possibilitat de fer nit a Vallromanes depenent de com es presenti el vespre?

Toni Ibañez ha dit...

Que vagi bé demà a la ràdio!

Toni Ibañez ha dit...

Podeu aconseguir el podcast de l'entrevsita a la ràdio?

Anònim ha dit...

Hey,Sr. Miró, ¿que ja no escriu més, eh?

Anònim ha dit...

Prou d'aquesta abúlia epistolar, amic.
Fes el P favor d'oferir als teus seguidors una mica més de teca.
Ja home!

Quim Monzó

Toni Morrison ha dit...

Prou d'agràfia!!!!!!!
El poble cridaaaaaaaa:
Clemens, escriu
Oh Clemens, sigues climent amb la nostra sed de nous textos
Pel que més vulguis,
Escriu
Escriu
Escriu