El padrí de la Maria sempre seia en aquell pedrís de vora el foc. Els seus secs dits premien uns branquillons que feia jugar amb la calenta i grisenca cendra d’aquella vella cuina de la casa. No lluny d’allí, fora del poble, al tros, lo pare de la Maria arribava de mercat, acompanyat del matxo carregat amb queviures i coses per la casa. El pare passava fermament pel camí del poble, acotant el coll, per sortejar el fred, i amb la gorra arraulida sobre les orelles. Els seus peus, pas a pas, anaven avançant per damunt de la neu que de jorns abans del cel havia caigut.
El matxo no anava sol, arrossegat pel pare de la Maria, semblava carregar quelcom més que queviures. Aquest cop un paquet sobresortia de la seva llomada, una caixa de fusta, que alguna cosa embalava.
Des de l’eixida, la Maria guaità son pare arribar des de la carena que donava al peu del poble. Poca era la gent que se n’anava a mercat pel febrer, però aquest cop, alguna cosa més que queviures anà a cercar.
Què era aquell paquet?
El pare de la Maria havia treballat a França unes anyades. Les cases xiques no podien viure de la terra tot l’any, les grosses ho arramassaven tot, les millors pastures, prats, tot. Per aixecar el cap, calia marxar, anar a treballar fora una colla d’anys, on calgués, sobretot per l’hivern, quan les mans eren sobreres, el menjar escadusser, els quartos desconeguts i els païdors mig buits. Treballar a les mines del Conflent, als masos del Rosselló i la Fenolleda, a les finques de Quillan i Avellanet a hivernar amb els ramats transhumants d’Andorra, representava una boca menys per atipar i un recurs pels que es quedaven a casa a cuidar les quatre terres i bestiar que es podia tenir.
L’altre dia un parent del pare, que s’hi casà i s’hi quedà a viure, li dugué aquesta caixa, el deixà a una botiga, allà on fan mercat, a la vila, prop de la carretera per on passen encara algunes corrues de traginers, que poc a poc, semblen donar pas als moderns cotxes de línia, carregats de gent, capellans i soldats que porten totes aquestes ànimes fins a les llunyanes Barcelona, Lleida i Puigcerdà. O també en podien dur, d'aquells mateixos llocs, lluny de la vall, del poble, del món de la Maria.
Lo pare arribà a casa, la porta s’obrí de bat a bat per a que hi entrés el matxo, la Maria baixà les estretes escales i arribà al petit estable en el qual hi feien vida dos porcells que engreixarien aquella anyada. El pare tragué la càrrega de l’animal, sobretot aquell embalum de fusta estrany. Ell prou sabia que era. La Maria, no pas.
Amb paciència començà a obrir, amb l’ajuda d’un martell i una estaca, les llates i llistons que tanquen quelcom de secret. S’obrí la caixa, que restava fermada fortament amb l’ajuda de claus, per la part de sobre, d’on sortí una tapa de fusta que la tancava, de la qual lo pare traié un rellotge de paret, d’aquells que només tenen els rics.
Tic, tac, tic, tac, tic, tac......
Clon, clon, clon,
Lo temps passa, la vida fuig.
Dalt, a la cuina, lo padrí restava ajagut al pedrís, sense alè ni esma, el darrer batec de son cor havia dit adéu-siau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada