Exposició Claverol

Recomano a tots els lectors i visitants, que perdin una tarda de la seva valuosa vida i s’apropin l’exposició sobre l’obra fílmica de Valentí Claverol que organitzen conjuntament el Govern d’Andorra, els Arxius Claverol i un parell d’entitats bancàries, a la Sala d’exposicions del Govern, situada a l’antiga caserna dels Bombers, a Andorra la Vella.

Paga la pena no anar a passejar o a comprar i prendre’s una llarga estona per seure en una de les sales preparades per l’organització, com si d’un vell cinema ambulant es tractés, i contemplar les filmacions que s’hi projecten. Amb una hora no n’hi ha prou, i potser tampoc amb quatre, atès que els detalls que un hi veu, són del impressionants. Us ho asseguro.

Del que he vist, em quedo amb una filmació en la qual hi surt el bisbe Iglesias–Navarri visitant Andorra la Vella en motiu d’una missa de difunts per la muller d’un president de la República Francesa. Tot cofat amb una sotana vermella i blanca, amb aquell posat mussolinià que tenia, alt, corpulent i feixuc, Iglesias–Navarri, estén la mà anellada a tota una corrua de consellers generals, vestits amb la capa i el tricorn. Uns representants que s’agenollen i li besen reverentment el gros anell que du, amb tota la magnificència d’una autoritat suprema, d’un “sinyor” bisbe.

Avui resulta impensable que els consellers generals s’agenollin amb aquella entrega dels seus antecessors, els anys han passat i les lleis han canviat. Aleshores era tot un honor besar la mà del copríncep bisbe, el més proper per molts, atès que vivia a la Seu. I com no, també proper pels seus orígens, fill de Durro, de la Vall de Boí. Quan de temps feia que no hi havia un bisbe fill de la diòcesis d’Urgell?

Però per damunt de tot era bisbe, amo i senyor, amb poder, del qual en penjava el veguer, una figura que fins i tot, la seva autoritat superava la del síndic. Un poder que compartia amb l’altre copríncep, més llunyà, però no menys necessari per garantir un equilibri que tabulava els andorrans des de feia una colla de segles i que a partir del XIX, els posicionà entre dos estats potents i expansionistes: Espanya i França.

Veure com han canviat les actituds, les maneres d’actuar o de viure, és motiu suficient per extreure que la societat ha vist en el seu si com es produïa una metamorfosis: d’una Andorra amb pocs habitants, eminentment rural, s’ha passat a una altra, d’urbana, amb prop de 83.000 ànimes i centrada en el sector serveis.

Un canvi social que es pot demostrar visualment en aquesta exposició. He posat l’exemple d’una visita del senyor bisbe, però se’n poden trobar molts altres. Hi ha qui hi va per retrobar un avantpassat o potser a si mateix, uns altres per orgull i una minoria, a la qual m’adscric, per comprovar-ne la importància per a l’estudi històric i antropològic.

Ja ho sabeu, teniu temps fins al febrer per anar a la Sala d’Exposicions de Govern o també al Centre d’Art d’Escaldes–Engordany, en aquest darrer lloc, per veure les filmacions corresponents al Pessebre Vivent que ideà l’Esteve Albert.