Manifest del Dia de la Cultura del 2007

Durant el 2007, el Centre de la Cultura Catalana ha estat l’entitat associativa que ha portat el Secretariat d’Àgora, si em permeteu la redundància, aquella associació d’associacions.

És per aquesta raó, que avui, en nom del Centre i del Secretariat d’Àgora us llegeixo aquest manifest, que tot i correspondre al Dia de la Cultura de l’any 2007, se celebra el 2008.

Entrem en matèria. Quan parlem de cultura, sobretot la que realitzem les entitats andorranes, més d’un tindrà consideracions paternalistes i mirant les nostres activitats amb certa commiseració pensarà: “són actes culturals de poca volada, locals, parroquialistes, massa populars i allunyats dels veritables centres de producció”.

Tot s’hi val quan la crítica és gratuïta i amaga una veritable dicció professional i acurada.
La nostra petitesa territorial i demogràfica provoca que als ulls de certa gent, la nostra cultura, tant la que prové de les associacions, com les que formen part d’Àgora, o la que realitzen les entitats governamentals, com el govern i els comuns, tingui un tic de localitat.

Una localitat, un localisme, que ve donat de la llunyania del nostre estat, i de tota la seva àrea geogràfica d’influència, de les conurbacions urbanes més properes: Barcelona i Tolosa.
És amb la primera, Barcelona, amb la que compartim més afinitats, però també amb la que podem arribar a tenir un complex més evident de certa inferioritat.

Estem lluny dels grans centres de producció cultural, és veritat, però aquesta llunyania no ha de traduir-se necessàriament en una baixa qualitat de la nostra creació. Tot al contrari.

De fet, si prenem certa fixació i deixem els possibles tics i complexes a un racó, la realitat és una altra. He parlat d’Andorra i de la seva àrea geogràfica d’influència, composada per l’Alt Urgell i les dues Cerdanyes. Una regió que constitueix la zona més poblada de la serralada pirinenca, ben comunicada entre ella, a través de la y grega que conformen les valls del Segre i del Valira. Una regió, que per si sola, durant els segles ha sobreviscut a l’aïllament i als ulls de la gent que l’ha volgut veure perifèrica.

Moltes són les propostes culturals que, amb un fort paper central han de transcendir d’aquesta y grega, en la qual Andorra, amb el seu paper d’Estat, desenvolupa certa centralitat. Convé que els agents culturals públics i privats ens posem d’acord en harmonitzar i desenvolupar la nostra pròpia oferta cultural, a través de col·laboracions d’entitats i institucions, amb caràcter transfronterer. La mesura és fàcil, es tracta de col·laborar i coordinar.

Cal i convé que la cultura d’Andorra i la de les zones veïnes deixi de tenir aquest caràcter perifèric i local i esdevingui central. Rols com els de l’Escena Nacional d’Andorra, el de les escoles de música, conservatoris, arxius, oferta universitària, entre altres, han d'esdevenir centrals. Papers com els de les entitats que conformen Àgora constitueixen aquesta centralitat que avui reivindiquem.

Els viatgers del segle XIX ens podien veure com un poble tancat, aïllat de la seva civilització, perquè estàvem allunyats, per l’orografia, dels grans centres de producció industrial, però de fet, aquest tancament no existia. Cap a nosaltres mateixos hi havia, hi convivia, tot un llegat cultural, que era transmès, per exemple, a través de grans centres difusors, com era el Seminari, una gran universitat de la regió. O el paper de Puigcerdà en temps de Napoleó I, cap del Departament del Segre, en el qual també hi era Andorra, o com no, la característica de les Valls d’Andorra, amb la salvaguarda de les institucions que desaparegueren a la resta de la regió.

Si penséssim en clau regional, comprovaríem que no som cap perifèria, i en cas que les circumstàncies ens conduïssin a aquest extrem, tenim les eines per impedir-ho.

Sense anar més lluny, el nostre Govern en l’actualitat col·labora en l’organització dels premis literaris més importants en llengua catalana, el Carlemany i el Llull. Lluny del ressò que la premsa de Barcelona li doni, constitueixen una clara voluntat, ja no només de promoció del Principat, sinó de trencar aquest motlle que ens anquilosa en el localisme. Amb aquest tipus d’accions, podem comprovar que des d’Andorra també creem centralitat.

Una centralitat, que en el cas de la cultura escrita i parlada en català, hem de mantenir, som l’únic país del món on la llengua de Verdaguer és oficial, i lluny de localisme santament embriagat de desconeixement, odi i grolleria, en l’actualitat, Andorra és una peça capital, en la creació i en la dinamització de la cultura.

Convé, per part de les associacions, emprendre el Govern i els comuns, que incentivin, coordinin i impulsin aquesta realitat cultural central.

Una realitat que com he dit, ha de treballar en col·laboració amb els territoris veïns més propers, l’Urgellet i les dues Cerdanyes. Ja ho he recalcat, una y grega que sobreviu per damunt de les fronteres administratives i estatals que els segles han posat i que la gent, ha ignorat, encara que, gràcies al nostre temperament de muntanya, també n’hem tret profit.

És aquest el missatge del manifest d’enguany, el paper d’Andorra en una regió veïna, important, potent, i clau.

Andorra ha de tenir, com a continuadora de l’antic llegat de la zona, manifestat en el seu estat, un paper central.

Andorra la Vella, 12 de febrer del 2008.

Autor:
Climent Miró i Tuset.
Vicepresident del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.

Llegit per:
Teresa Cabanas.
Presidenta del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.