Consum

Finalment ha acabat aquesta marató d’imbecil·litat que es diu Festes de Nadal. Suposo que tots haureu llegit més d’algun post i algun que d’altre article que carreguen fort contra les festes i l’entelèquia del bon rotllo, de la felicitat i la bondat. També molts altres companys deuen haver tractat el tema del consumisme en els seus blocs; de com arribem a embogir, comprant de tot amb els diners de les pagues i dels estalvis de tot l’any. Molts regals, esperant a canvi alguna cosa, algun objecte que satisfaci el nostre fals altruisme, el nostre egoisme.

I com que jo no vull ser menys, avui parlaré de consumisme, un concepte que no és tant nou en el temps.

Durant els anys trenta del segle XX, mentre el nazisme s’estenia com a praxis ideològica d’una desfeta moral de l’individu en una Alemanya desorientada i tocada per la derrota de la Primera Guerra Mundial, a Frankfurt, una colla de sociòlegs, vinculats a la docència universitària, i imbuïts pel marxisme, el psicoanàlisis i altres pensament de l’època, s’aplegaren en l’anomenada Escola de Frankfurt o Institut de Recerca Social.

Max Horkheimer i TW Adorno, figures cabdals de l’Institut, en l’obra “Dialèctica de la Il·lustració”, ja tractaren tot això del consumisme i la relació que té amb la nostra societat. El fet que ens facin anar com a corderets el teoritzaren aquests filòsofs i sociòlegs, mentre el feixisme triomfava a Europa. El nazisme, aquella mena d’exaltació de masses, que com el Stalinisme que també criticaren, conduïa a les persones vers la direcció que els poderosos deleraven: la manca de voluntat de pensament per part de l’individu i la seva submissió a la massa que es dirigida per una elit.

Les frustracions personals, el jo davant la multitud, el subjecte, semblaven mancats de tota caracterització en una societat en la qual, el públic, la ciutadania o la col·lectivitat esperava consumir allò que els era requerit. Ells no dubtaren en criticar de manera conseqüent l’allau depredadora que castrava la individualitat, el jo pensant, el fet que el subjecte fos un.

Crearen una nova manera de presentar una figura de domini, la del món de la publicitat i del consum, del qual les víctimes no n’eren uns obrers que estaven lligats de mans i peus a la cadena de producció industrial; sinó uns consumidors que, tant podien ser uns treballadors de coll blanc, com els obres d’una factoria. Uns consumidors que neixen del temps lliure, concedit als assalariats, i de la consolidació, amb els anys, d’una potent classe mitja, el que vindria a ser, una terciarització de l’economia.

Aquests, els consumidors, són les noves víctimes del sistema, que en la nostra època, encara continuen existint, completament alienats i que durant els Nadals, campen entre corredisses i presses de darrera hora, comprant regals i productes de tota mena, consumint, sense cap mena de detura, empesos per la pressió del sistema, disfressat de bonhomia, tradició, religió i familiaritat.

Aquest nou espectre de domini que posà al dia la gent de l’Institut de Recerca Social, els de l’Escola de Frankfurt, sempre m’ha interessat, sobretot, per la seva vigència actual.

Consumim tot el que tenim a l’entorn, aquesta és la nova relació de domini a la qual hi estem sotmesos.

Ah! I pels que no heu gastat prou, ara arriben les rebaixes.