Déu, pàtria i rei (I)

De tots és sabut que les ideologies i els règims que els hi donen cabuda treuen profit i escuren la història per trobar referents en les gestes i personatges dels avantpassats. Per exemple, el Romanticisme mirava i s’enlluernava amb l’Edat Mitja. Això passava al segle XIX, quan els estats es dotaren d’essència nacional. L’Espanya d’avui es forjà en aquell segle i no en temps del rei Pelagi, o més endavant, dels catòlics Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. La pell de brau que quedà esbandida amb la pèrdua de les colònies de Sudamèrica, aviat es dotà d’un corpus nacional, fet a mida i consciència de Castella i prescindint de la resta de territoris peninsulars, inclòs Portugal, que també havia format part d’Espanya en temps passats. Quantes vegades el nacionalisme espanyol representa el mapa de la seva nació amb Portugal inclòs?

Un estat nacional castellà es bastia en una península, amb caire liberal i potenciant per damunt de les estructures antigues, una manera d’obrar que no respectava la resta de realitats. Una de les batzegades que es produí durant aquell segle, tot enfrontant-se amb el poder establert, fou el carlisme: una realitat que sota una disputa legitimista aplegava sota seu l’església, els sectors de població camperola descontent amb les desamortitzacions, que també afectaven l’accés als comunals; els foralistes i el que restava de l’antiga classe noble camperola que encara vivia a les cases pairals. No intentaré descriure el carlisme, ni tampoc m’esforçaré a explicar com el seu ideari evolucionà, en la majoria dels casos, cap a sectors tan dispars com el nacionalisme espanyol que representava Franco i els sectors carlins que li donaren suport, o cap a altres moviments.

Avui parlaré més de la reivindicació que avui es fa del carlisme i dels seus capitostos des de moviments polítics ben diferents.

Si heu vist les notícies de les televisions espanyoles, us haureu adonat que en les manifestacions de la dreta política d'aquell país, algunes convocades per sectors de l’església, i en alguna que d’altra beatificació vaticana de cristians de la península ibèrica, completament mediatitzada per aquests sectors irredempts; entre les banderes d’Espanya, n’hi ha algunes de blanques amb la Creu de Sant Andreu, la de les dues aspes, símbol i ensenya dels carlins. Que els sectors més conservadors de l’espanyolisme hagin tret profit, i encara en treguin, dels carlins, no és cap secret. Els requetès navarresos, bascos, catalans i d’altres zones de l’estat espanyol donaren suport a Franco durant la Guerra dels Tres Anys, els furs i la tradició s’ho valia. El 19 d'abril del 1937, la unificació dels carlins dins del partit únic fou una realitat i aviat sorgiren les primeres desavinences i distensions, com Manuel Fal C0nde. Però al que anava, que la dreta espanyolista hagi tret profit del carlisme no és cap secret.

A les antípodes del PP i el PSOE existeixen els diferents nacionalismes, que els científics i politòlegs anomenen perifèrics, els més importants són el català, esbrancat en una dreta autonomista i un centreesquerra independentista; i el basc, amb una dreta i una esquerra independentistes. En aquest darrer, la petjada del carlisme en el seu substrat no és cap secret, Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc havia estat carlí, com també ho eren els pares o avis de Xabier Arzallus antic “mahaikide” d’aquesta formació. A l’esquerra, els independentistes d’esquerres propers a ETA, no només no reneguen del llegat carlí del nacionalisme basc, sinó que també se’n senten hereus, només cal mirar aquesta web de l'Associació Nacionalista Basca en la qual hi surt el cap carlí Zumalakarregi com un heroi de la causa basca.

Una mateixa causa, la boina borlada, els furs, la bandera de Sant Andreu i el requetè, i una munió de formacions ben dispars ideològicament que se’n senten les hereves.

A Catalunya, encara recordo com en un míting, l’antic secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Àngel Colom, reivindicava el llegat carlí de Catalunya. Però no deixa de ser anecdòtic. En l’actualitat, des de la historiografia es reivindica el carlisme com una de les bases de l’ideari nacionalista català, tant de dretes com d’esquerres. I ho trobem en obres contemporànies, en estudis que demostren que el carlisme és un substrat del nacionalisme català, per exemple al llibre de Lluís Ferran Toledano González, “Carlins i Catalanisme”, editat per Farell, o a la “Història militar de Catalunya” de F. Xavier Hernàndez, editat per Rafael Dalmau, que els compara amb els republicans, l’altre substrat del nacionalisme català: “Per dir-ho d’una altra manera: els republicans eren nacionalistes i independentistes catalans, i els carlins també”. O quan descriu els exèrcits, referint-se als carlins, “es tractava d’un exèrcit català amb tropa catalana i comandat per catalans que lluitava a la pròpia terra amb el suport de la terra”, o als liberals, “ a ells s’oposaven forces milicianes, igualment catalanes i comandades per catalans i amb funcions, usualment, de defensa dels pobles i ciutat, i que comptaven amb el suport dels entorns més urbans”.

Els carlins, a Espanya constitueixen un llegat, de tarannà conservador i fidel a la dreta més tradicional, al País Basc són idolatrats per l’esquerra nacionalista i a Catalunya reneixen redescoberts pels historiadors propers al catalanisme.

Fixem-nos com una ideologia, un pensar, un tarannà, que des del segle XIX fins ara, ha constituït un planter per uns pensaments dispars i al mateix temps, motiu de reivindicació d’ideologies oposades i enfrontades. Recordeu Montejurra?