Guitart i el seu temps

Avui ha tingut lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella la presentació del llibre de Francesc Badia, “El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps (1920-1940)”, editat per Publicanions de l'Abadia de Montserrat.

La sala estava plena de molts lectors, tots esperant amb certa passió que l’autor els delectés amb una bona argumentació del perquè de la seva obra, que com bé ha dit, no és una biografia, sinó una crònica de l’època en què el barceloní Justí Guitart ocupà la mitra urgel·litana. I de fet, així ha estat i Badia ha complert amb les expectatives del públic.

L’acte ha estat coordinat pel gestor cultural Josep M Ubach, i hi han intervingut personalitats com Nemesi Marqués, el ministre Minoves i el bisbe d’Urgell, Joan Lluís Vives, que han afegit els seus particulars punts de vista sobre el personatge que centralitza el llibre de Badia.

M’ha agradat força com Badia ha explicat el catalanisme, que no separatisme, de Guitart, un home que l’any 1933, ordenà a la Gendarmeria que entrés a Andorra. Sota les ordres del coronel Baluard, 50 agents, especialment escollits per aquest comandament van entrar a Andorra, que en aquells temps estava en una revolta capitanejada per molts cabalers que reclamaven el sufragi universal masculí. "Aquests agents havien de reunir un requisit, que parlessin el català, per això eren tots de Rosselló"– ha comentat Badia.

Guitart fou una figura polèmica, proper a Torras i Bages, de perfil catalanista, no dubtà a enfrontar-se amb els andorrans més progressistes, un d’ells Bonaventura Armengol, àlies l’Orelleta, home clau en la política andorrana d’aquella època, proper a Francesc Macià i al separatisme d’Estat Català. De fet, anys abans era l’home d’aquesta organització independentista a Andorra.

Però aquest mateix bisbe tampoc no dubtà en plantar cara a les vel·leïtats castellanitzadores i espanyolitzadores a la prèdica en llengua catalana, tant en temps de Primo de Rivera com de Franco.

Badia, amb la seva acurada redacció i amb una bona referència documental, donarà una altra visió d’un bisbe polèmic i molt desconegut, odiat pels espanyols, tant feixistes com republicans, i que despertava malfiança en el separatisme català.

Un personatge incomprès pels seus coetanis i que ara, amb l’edició d’aquest llibre, disposarem d’una font amb la qual podem contrastar altra obra publicada que parla de la seva figura, com el llibre “Memòries”, d’Enric Canturri Ramonet, polític republicà i urgellenc, adversari de Guitart, que també fou víctima de la violència, en aquest cas feixista, un cop acabada la guerra. La seva família quedà desposseïda de les terres i dels immobles, entre els quals hi havia el Cafè Teatre Riambau de la Seu d’Urgell

És una bona eina d’investigació històrica que cal tenir en compte, a l’hora d’historiar la regió en aquell període tan convuls i ple de canvis, entre els quals, l’església catalana havia de sotmetre’s a moltes pressions, vaja, salvant les distàncies, com les d’avui.