El Ressorgiment

El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra, que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències. Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.

Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.

Aquesta singularitat, que avui veiem,  pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden desmanegades, sense força i empenta vital.

Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.

Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò, uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany, es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall, moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial, persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i impuls, i ara el tornen a tenir.

En aquest sentit, també podem veure cert ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.

El territori va restar difuminat, però encara existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.

No seran mai el que van ser, però cal que restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.

Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà