Quan pensem en un escriptor, historiador,
humanista, literat, o filòleg, de seguida ens ve al cap l’estereotip que tots
sabem, el del clàssic intel·lectual. De fet, els pobres desgraciats que hem
estudiat les branques de ciències socials i d’humanitats, tant a la nostra
adolescència com ja de ganàpies, ens hem convertit en el candidat perfecte, ja
no per formar part d’aquest estereotip, sinó per presidir-lo. La majoria
semblem tallats del mateix patró.
Només algun factor,
com el de l’entorn geogràfic i social, ens pot recalcar certa singularitat.
Aquest és el cas de la major part dels “culturetes” d’aquest tros de país que
puja de la Plana i s’enfila cap a Fontargent, travessant tot Andorra.
Les tongades
repobladores de temps pretèrits, el comtat d’Urgell, la gent de les valls de
muntanya, i la transhumància que transcorregué temps i espais fins a època ben
recent han conformat una comunitat humana amb petites variacions locals que jo
anomeno la gent del terrer.
Som els darrers
d’una espècie que conjumina el passat dels padrins i el progrés, que sempre ha
existit. El fet d’estar arrelat i ser una mena de fòssil social no està renyit
en tenir una mentalitat oberta, com dirien els de les capitals més
cosmopolites.
Aquest és el cas
d’un escriptor encampadà, de ca l’Abad, el fill de l'apotecari, el Joan Rossell, que potser molt més
que altres que ho volen amagar, ressalta aquesta connotació peculiar que molts
tenim. Potser de cares a la galeria, ser entonat ven, però per a molts, el que
compta és la naturalitat, com la que vaig trobar fa uns dies a Encamp, en el
transcurs d’un sopar posterior a la conferència sobre Estat Català i els
Cortals que vaig donar en aquella vila. De fet, els comensals estàvem tallats
tot per aquest patró que he esmentat més amunt: tradició i postmodernitat,
ruralitat i cosmopolitisme, amb rigor i ciència. Això és país, essent
natural.
El Joan portava la
veu cantant al sopar i a la posterior sobretaula, estàvem a la seva parròquia,
aquell Encamp de Carnestoltes i gresques, i podíem parlar lliurement, com
sempre fem, sense miraments, amb algun estirabot de muntanyenc, però amb molt
de respecte, perquè si alguna cosa ens caracteritza a la gent del terrer, és la
noblesa d’aquest silenci, esmunyedissa entre picardia i algun que d’altre
engany.
Molts sabem que som
els darrers d’una cultura, i que sovint ens ha tocat ser notaris d’allò que
passa. Veient com els darrers, abans de tancar la porta, ens han donat el toc
d’avís.
PS: Voldria donar les gràcies a la SAC per la seva atenció en l'organització de la conferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada