Aquí les penjaven

Aquí les penjaven és el títol de l’extens estudi amb què Robert Pastor i Castillo va guanyar el 2003 el Premi Principat d’Andorra, dotat pel Consell General de l'homònim territori. Avui dimarts, 18 de juny, a les 20.00 hores i a la llibreria la Puça, Pastor pronunciarà una conferència sobre el contingut del seu estudi i del conseqüent llibre.

El Robert va llaurar arxius en la seva recerca, sobretot el Nacional d’Andorra. Els resultats els va plasmar en aquest treball acurat entre la investigació històrica i també l'antropològica. La seva estada al País Basc i el coneixement de l’obra de grans antropòlegs, com Julio Caro Baroja, així queda demostrada també damunt del paper. Història i antropologia han d’anar sempre plegades.

En motiu d’aquesta conferència, he pensat d’entrevistar-lo. D’aquesta manera, sabrem alguna cosa més d’aquelles creences que sempre rondaven als caps de gent gran de l’entorn més proper. Qui no ha sentit parlar de bruixes? Potser la societat postmoderna actual les vol esborrar. Per aquest motiu aquestes recerques constitueixen un capital de tan gran valor.

-Concretament què és una bruixa?

-El més difícil és concretar-ho. Per bruixa-bruixot  s’han entès al llarg de la història, i fins avui, diversos tipus de persones de característiques i activitats diferents. El tret més comú és que es creien (i els-les creien) persones dotades d’uns certs coneixements peculiars (medicina natural, cas dels sanadors, propietats d’elements naturals com ara plantes, etc.) i que les aplicaven en benefici o perjudici de tercers, sovint “a la comanda” de clientes o, en menor nombre, clients. També les que es consideren amb capacitat de predir el futur amb tècniques i mètodes diversos. O de influir en la voluntat i el destí d’altres (fer-los enamorar-se de la persona desitjada, causar-los desgràcies a la manera del “vudú”... Durant l’Edat Mitjana i la Moderna, la bruixeria va anar lligada al satanisme, en opinió dels jutges de gran part d’Europa, el que va suposar judicis i condemnes a mort de milers i milers de persones, especialment dones.

 

 

 -Eren bones o dolentes?

-Per la descripció anterior es pot deduir que com passa amb les persones, hi havia de tot. I no depenia tant del que eren o feien com del que la gent els hi atribueix. En època contemporània se’n consideren de les unes i de les altres. Vaig tenir el privilegi de conèixer a Sant Sebastià “la bruixa  bona d’Ulia”, Maritxu Erlanz de Guller, dona sàvia, capaç d’encertar pronòstics inversemblants i comprovats personalment, que mai no “llegia” esdeveniments futurs negatius o perjudicials per al/la consultat. Amb el tarot, per exemple, se saltava la carta “dolenta” Quan al  concepte negatiu de “bruixa”, s’aplica en el llenguatge comú en els dos sentits. Una “bruixa” és una dona que fa mal, o que ens endevina el pensament (fenomen freqüent al si del matrimoni o de la parella). Una “ bruixeta”, encisadora. Al diccionari hi ha “bruixadora” com a sinònim de captivadora.

 

 

-Què et va motivar a investigar aquest tema?

- Els anys viscuts al País Pasc on la bruixeria, embrancada en la mitologia de les creences ancestrals i precristianes, està ben viva. On hi ha un munt de bibliografia i els testimonis espontanis de la gent són incomptables. Fins i tot vaig escriure una novel·la històrica sobre el procés a sis dones d’Ondarríbia (Guipúscoa) als inicis del segle XVII, després de llegir-ne les actes. Aquí vaig ensopegar amb un treball del francès Jean-François Galinier Pallerola, La religion populaire en Andorre. XVI –XIX siècles, en el qual incloïa un capítol sobre creences tradicionals, amb un apartat sobre la bruixeria. En aquet apartat deia  que “només en dues generacions” a Andorra van condemnar a mort més bruixes que la Inquisició de Barcelona en dos segles, tot i que només havia trobat quinze sentències. Em semblava que seria fàcil, i relativament curta, desenvolupar-ne la investigació.

 

- Quins fons documentals vas treballar?

- Fonamentalment, les actes de les Corts  i del Tribunal de Corts. Gràcies a la col·laboració del personal de l’Arxiu Nacional, vaig poder anar veient (no estan restaurades, catalogades, ni classificades) caixes i més caixes amb les denúncies, testimonis i, en alguns casos, sentències i execucions documentades, de processos per bruixeria. Cap endarrere dels “dos segles” de Galinier, en vaig trobar a partir de l’últim quart del segle XV, i fins a gairebé la fi del XVII. Altres fons documentals van ser el de la Inquisició de Barcelona (aquest, sí amb les escasses referències a Andorra recollides i classificades al mateix Arxiu Nacional), entrevistes personals amb testimonis de casos més recents i bibliografia, amb mig centenar llarg de títols dels autors més diversos, especialment de Catalunya i del País Basc.

 

- Les bruixes andorranes que has trobat a la documentació guarden relació amb aquelles que Amades esmenta en els aquelarres d'Engolasters per la Nit de Sant Joan?

- En els judicis reals, no gaire. Però en el patrimoni llegendari del país, la bruixeria ve de lluny, Amades ho recollia “des de fora”. Al llibre col·lectiu les llegendes d’Andorra, compilades per Ricard Fiter (Edicions Andorra, 1966) n ‘apareixen diverses. Concretament la que porta per títol “La bruixeria”, l’autor, Mossèn Argelagós, diu: “Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien a l’entorn del llac d’Engolasters on, en vestit d’Eva, dansaven frenèticament fins a la follia”

 

- Realment, què eren els aquelarres?

- Akelarre, en basc, d’aker, cabró –animal- i larre -prat. També conegut com a junta, sinagoga... En definitiva, reunió nocturna de bruixes i bruixots. Amb rituals diversos, segons el lloc, l’època i el testimoni. En gairebé tots els casos trobem sempre música, dansa, sovint orgies de menjar, beure, sexuals i, en els testimonis de processos contra les “sectes” bruixerils, adoració del dimoni, aparegut o representat per aker (el mascle cabró). En alguns casos amb ofici de “missa negra”.

 

-En el llibre treballes molt la bibliografia proporcionada per l'antropòleg basc, Julio Caro Baroja. Podem parlar d'una bruixeria pirinenca? i andorrana explícitament?

-Julio Caro Baroja (nebot carnal de Pío, figura literària de la generació del 98) ha estat un gran investigador, historiador i antropòleg. L’obra Las brujas y su mundo, amb múltiples edicions, és un veritable manual de la bruixeria clàssica. I aporta, naturalment, bibliografia. Però hi ha molts altres autors. Es pot parlar, sí, d’una bruixeria pirinenca, des d’Euskadi fins al Pertús, amb trets comuns, i d’un marc de bruixeria europea. Si alguna peculiaritat tindria l’andorrana és la de ser més “tova”, amb menys gravetat dels crims atribuïts a les encausades i encausats, i freqüentment associats amb delites dels què ara anomenaríem “comuns” (robatoris o més aviat furts, alcavoteria, homicidis –algun, reconegut per l’autora, assimilable a l’eutanàsia...- i sobretot a la marginalitat social de les protagonistes I també perquè al conjunt de la serralada i aquí es destrueix el mite de la Inquisició com  a perseguidora. Els tribunals eren els civils ordinaris. I les condemnes a mort (tret d’un dels primers casos) no eren a la foguera, sinó a ser penjades “de forca ben alta”.

 

-Tothom parla de bruixes, però com diu la dita gallega sobre les meigas, ningú les ha vist. És el teu cas? En coneixes alguna?

- De les satàniques, en sentit estricte, no pas. De les considerades per la branca d’endevinadors/es o de llançadors de sortilegis “positius”o maleficis, uns/es quants. També persones convençudes i exercents de “poders” des de l’anonimat, generalment de forma involuntària. La que més em va impressionar pels resultats comprovats personalment va ser la Maritxu esmentada. A Andorra he trobat alguna “aprenenta” sense efectes pràctics i sobretot testimonis d’algun suposat akelarre de la nit de Sant Joan –una que volia ser organitzadora es va espantar només de sentir la descripció del que es feia en aquestes reunions segons els relats clàssics- i de diversos fets relacionables amb pràctiques bruixerils (un, especialment documentat, de malediccions rituals de mort els anys 70, trobades entre les pedres de l’absis de  l’església d’Engolasters) quan feien obres de restauració) i fins i tot, en resposta a un article que esmentava “l’església de Satan”, creada per l’americà Le Vert, vaig rebre al diari, des d’Escaldes,  una “carta al director” d’un defensor de la secta com a benèfica i humanitària, el més semblant a un “Rotary club”. A l’assaig publicat “Aquí les penjaven”, vaig incloure un capítol amb diversos testimonis de casos recents.

 

 

 

 

 

 

Títol: Aquí les penjaven

Autor: Robert Pastor.



Editorial: Molt Il·lustre Consell General (2004).