Un dels records més
fonamentats de la meva primera infància, quan tot just no tenia ni cinc anys,
era el de la cantada dels goigs de Sant Roc, un dels antics patrons de la
Ciutat d’Urgell de l’antigor, i present en una capella que bateja una porció
del carrer dels Canonges.
El carrer dels
Canonges ha perdut bona part dels seus habitants amb el pas de les generacions
i amb el desplaçament de famílies senceres a nous habitatges de l’eixample urbà.
D’altra banda, altres de nous, massa pocs, ocupen el lloc que els darrers han
deixat. De fet, durant segles, ha estat un dels carrers més dinàmics de la Seu d’Urgell
pel que concerneix a moviment poblacional. Sense anar més lluny, només ens cal
recordar que la majoria de cases de la seva secció central i superior eren,
abans de les desamortitzacions del segle XIX, propietat de l’església, sobretot
del Capítol de la Catedral, d’aquí ve el nom popular del carrer. El 1818*, un
total de 18 cases pertanyien a la clerecia o estaven habitats per
religiosos. Sense anar més lluny, el Capítol era el propietari d’11 d’aquests
edificis. La desamortització i el progressiu buidat de religiosos va comportar l’arribada
de nous habitants que aviat van conviure amb cases pairals molts antigues.
Aquesta cohabitació entre nous estadants i antics es va anar repetint amb els
anys amb gent provinent de poblets
muntanyencs i d’altres llocs de Catalunya que es van arraulir a la Seu per
viure i treballar. Durant la segona meitat del segle XX, la construcció del
Barri de Santa Magdalena va provocar un èxode d’habitants del carrer cap a
aquell nou veïnat. Aquesta nova situació va provocar que algunes cases es
quedessin buides una altra vegada, afortunadament per molt poc temps. Uns nous habitants, aquest
cop procedents del Sud d’Espanya van ocupar el seu lloc. I així fins avui. El
Carrer és un escenari multicultural on hi conviu gent d’arreu: fills d’aquelles
cases pairals antigues i d’altres que descendim d’arreu del globus. Tots, urgellencs.
Sant Roc és l’ocasió
perfecta per trobar-se els que hi han viscut i els que hi viuen. Punt de
trobada a l’entorn d’un acte de religiositat popular, l’excusa per buscar un
vincle d’unió, el viure o haver viscut en aquest carrer màgic i prodigiós. La
coca i el moscatell, amanit per l’acordió del Pep Lizandra i el violí del seu
fill, engalanen un escenari de reunió ideal per al record i la mirada cap al futur.
*Quintes del 1818 de la Seu d’Urgell. (Arxiu
Comarcal de l’Alt Urgell).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada