Una de les moltes coses boniques que té la Seu, és el cel. El seu blau és intens, els núvols el taquen i el pigallen sovint. Tot ho domina, i no sembla alt, per veure'l, no cal alçar el cap, i des de casa, sempre el recordo sobre el coll de Creus i la Traba, sota els darrers esperons del Cadí, la magnànima serra baridana que domina l'Alt País d'Urgell. Ara pensareu, que naïf que s'ha tornat el Climent, els cels tots són iguals. I no! Us asseguro que són molt diferents.
A les valls de Valira amunt el cel és llunyà, a la Cerdanya sembla que hagi de tocar la plana, el del Mig i Baix Urgell és d'un blau molt fort, i el de les ciutats de la costa, a l'hivern és lluminós, i a l'estiu, encalitjat.
Però l'altre dia, estant a Barcelona, em va semblar que era a la Seu, havia plogut, i el vent i l'aigua havien netejat l'hemisferi, el cel estava net, amb petits núvols per arreu. No mo podia creure. Fins i tot, en tancar els ulls m'ho vaig imaginar. Aquella lluminària blava del cel de la Seu a Barcelona. No podia ser.
Potser és veritat que tots els cels són iguals, com ho són també les llunes, però deixeu-me somniar i pensar que no és cert: Allò que tenim en comú tots els humans dalt de l'hemisferi celeste, en tocar a terra, sembla diferent. La lluna que jo veig, és la meva lluna, i no la que veuen altres perduts somniadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada