L’església de Betlem s’aixeca enmig de les Rambles de la ciutat comtal, entaforada entre el Raval i els plataners, prop dels quioscos de diaris i cartells de la Sagrada Família, i al costat de les parades d’ocellaires i de flors. El temple, que respon al més pur disseny del barroc, deu el seu aspecte actual, amb les parets arrebossades amb ciment, a les obres de reconstrucció que s’hi dugueren a terme després de la Guerra dels Tres Anys. La febrada revolucionària anarquista n’incendià tot l’interior, n’esfondrà el sostre i convertí en cendra tots els seus mobles, objectes de culte, i altars.
Anys abans d’aquesta tragèdia, aquesta parròquia barcelonina acollí el bateig del aleshores infantó Daniel Cardona i Civit, que més endavant fou el màxim dirigent de l’organització separatista Nosaltres Sols, bressol del Front Nacional de Catalunya i de l’independentisme català de la postguerra.
L’església, en l’actualitat d’aspecte interior buit i vetust, no gaire apropiat per un temple barroc, ha intentat recuperar allò que el foc rostí, per exemple, un altar que resulta força curiós, i indicat amb un petit rètol en espanyol, es tracta del dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, la famosa Geperudeta, la patrona de la ciutat de València, capital d’un antic regne, ja desaparegut, poblat majoritàriament per catalans, bressol del renaixement cultural baixmedieval a la Corona d’Aragó i antic espill mediterrani de la cultura antiga recuperada. Avui, totes aquestes paraules i mots afalagadors adreçats a la ciutat de València, poc ressò tenen, sobretot quans ens assabentem que del Túria estant, es menja de fa anys un plat agre i de mal pair, cuit en terres castellanes, i cobrat amb propines de vestits i rellotges.
Bé, tornem amb la Geperudeta, curiós és que Barcelona aplegui un altar dedicat a una Marededéu d’una ciutat germana, avui enemistada. Potser, quan s’hi bastí el primitiu altar, el que cremaren en la darrera guerra, la germanor deuria existir en la mentalitat de molts valencians. Desconec que a València en tinguin un dedicat a Santa Eulàlia, a la Mercè o a Montserrat, no ho sé. En cas d’haver-n’hi un, suposo que la bogeria del blau no seria capaç d’emular els anarquistes. O pot ser sí. No ho sé.
Fora, a les Rambles, el silenci de la Geperudeta es trenca pel turisme de Vickie, Cristina i Barcelona, la que tots coneixem, la del brogit de la gentada, les corredisses dels carteristes, les botigues de records i els restaurants de Kebap.
Anys abans d’aquesta tragèdia, aquesta parròquia barcelonina acollí el bateig del aleshores infantó Daniel Cardona i Civit, que més endavant fou el màxim dirigent de l’organització separatista Nosaltres Sols, bressol del Front Nacional de Catalunya i de l’independentisme català de la postguerra.
L’església, en l’actualitat d’aspecte interior buit i vetust, no gaire apropiat per un temple barroc, ha intentat recuperar allò que el foc rostí, per exemple, un altar que resulta força curiós, i indicat amb un petit rètol en espanyol, es tracta del dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, la famosa Geperudeta, la patrona de la ciutat de València, capital d’un antic regne, ja desaparegut, poblat majoritàriament per catalans, bressol del renaixement cultural baixmedieval a la Corona d’Aragó i antic espill mediterrani de la cultura antiga recuperada. Avui, totes aquestes paraules i mots afalagadors adreçats a la ciutat de València, poc ressò tenen, sobretot quans ens assabentem que del Túria estant, es menja de fa anys un plat agre i de mal pair, cuit en terres castellanes, i cobrat amb propines de vestits i rellotges.
Bé, tornem amb la Geperudeta, curiós és que Barcelona aplegui un altar dedicat a una Marededéu d’una ciutat germana, avui enemistada. Potser, quan s’hi bastí el primitiu altar, el que cremaren en la darrera guerra, la germanor deuria existir en la mentalitat de molts valencians. Desconec que a València en tinguin un dedicat a Santa Eulàlia, a la Mercè o a Montserrat, no ho sé. En cas d’haver-n’hi un, suposo que la bogeria del blau no seria capaç d’emular els anarquistes. O pot ser sí. No ho sé.
Fora, a les Rambles, el silenci de la Geperudeta es trenca pel turisme de Vickie, Cristina i Barcelona, la que tots coneixem, la del brogit de la gentada, les corredisses dels carteristes, les botigues de records i els restaurants de Kebap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada