14 de jul. 2013

La volta al món en 80 dies

El vell Cine Valira, l’antic Teatre Riambau d’abans de la República, quasi bé sempre projectava pel·lícules per a adults, o això és el que ha romàs en el meu record. Quan algun dia sortia de la Salle amb companys de classe i m’encaminava al Passeig, passava pel davant d’aquella sala i m’entretenia una estona a veure les seves cartelleres, amb multitud de fotogrames que intuïen parts nobles de dones exuberants amb llargues cabelleres de ros tenyit.

Vivíem la transició i aquell cinema acontentava un nodrit públic compost per la lleva de l’Arapiles. Joves reclutes i soldats acontentaven els seus desitjos més foscos i íntims amb el consum d’aquell cinema i les gràcies sexuals de les seves parelles, o d’alguna que d’altra urgellenca disposada a passar una bona estona de frenesí.

L’únic cop que vaig entrar al Valira, va ser un fosc diumenge d’hivern, amb amics del barri, una tarda que van programar una sessió apta per a tots els públics, amb l'aleshores ja vella pel·lícula “La vuelta al mundo en 80 días”, protagonitzada per David Niven i Mario Moreno, Cantinflas

Apart de la canalla del carrer, poc més públic infantil hi havia, potser la tradició del cinema no procurava que els pares acompanyessin o deixessin anar els seus fills a aquella antiga sala. Recordo l’assistència d’un company de classe que hi va anar, era el Lluís.

El temps va córrer, amb pressa, i també les nostres vides. A vegades recordàvem aquella trobada al cinema. Darrerament la seva memòria ho havia esborrat. Però jo encara persistia en què no es difuminés. Poca gent que avui entra a la discoteca la Crem de la Seu d’Urgell saben que la sala havia estat un cinema, i també un teatre. Qui recorda aquell cinema? i aquest film?

Aquesta pel·lícula té una significança molt particular, un missatge encobert, que l’autor de la novel·la, Jules Verne ens va voler transmetre: La nostra vida és com una volta al món. El temps varia per a cada viatger, molts dispensen una colla d’anys i altres molts menys. En tot cas, sempre són els necessaris. Tothom acaba aquesta cursa, pots trigar més o menys, però sempre arribes al final.

Aquest ha estat el cas del Lluís, que ja ha fet la seva particular volta al món. Qui sap el que ens espera a nosaltres. Quants dies trigarem per fer la nostra? Suposo que quan arribi el final d’aquest viatge, el Lluís ens esperi per veure una altra pel·li, aquest cop sense fi, i que sigui també una esbojarrada comèdia, com la majoria d’estones que vam passar amb ell, rient i buscant el cantó positiu i alegre a tot. Veure’l, sovint era sinònim de passar una bona estona. Fins i tot ara, durant la malaltia, en tenia una per explicar.

El Lluís ha arribat, ha guanyat la juguesca com Phileas Fogg, i ara, com una llum lliure, amatent, esguarda la nostra arribada.

Per al Lluís Canes,

Cap comentari: