Autoretro

Ja fa dies que ensumava que Autoretro s'apropava. Aquesta fira de vehicles clàssics, vells i antics, concentra gent de tota mena: capitalistes i inversors, amants de la ferralla, addictes al sofre dels carburants i melancòlics d'èpoques pretèrites. Entre aquest darrer grup m'hi compto jo, concretament en la subcategoria dels "nostàlgics de la transició". Sí, sí, el que llegiu, de "la transició".

Sota d'aquest paraigües, el post-franquisme i la transició, vaig viure una de les èpoques més boniques de la meva existència, de quan el pare es va comprar el Seat 131 Miriafiori (s'escriu així?), i va posar a la venda el 1430 de la mateixa marca. Tant un cotxe com l'altre, eren de fabricació barcelonina, però ambdós tenien l'ànima italiana: La llegenda "Fabricado con licencia Fiat" n'era una certificació. Una altra, ho era l'estrident soroll de la botzina, la qual el pare feia sonar quan passàvem per dins del túnel de Martinet, aleshores l'únic de les nostres contrades. Encara recordo quan passàvem el del Bruc: "Papa! Papa! Toca la botzina!" -Li deiem, però allà no ens feia cas. La multa de la Guàrdia Civil l'hagués esperat.

A vegades, amb el meu gran amic Josep Saldes recordem els cotxes d'aquella època. Els seus sorolls, formes i olors. El dibuix dels seus fars, els colors vius, els dos tipus de benzina, els que duien motor al davant, i els que el tenien al lloc del maleter... Plegats barregem aquests records automobilístics amb altres pensaments, com els relacionats amb aquelles sortides esglaonades de canalla del Col·legi de la Salle, o amb els "verdugos" de llana al cap, o amb l'efímera empresa de fabricació d'un Mazinger Z, en la qual hi prenien part diferents amics d'infància, com el Josep Enric Fortó.

Com si fòssim dos melancòlics, parlem sempre d'aquella època de la nostra vida, plena d'innocència, i com no, també de moltes entremaliadures. Plegats recordem aquell univers particular, ple d'idees i d'imaginacions que la vida adulta ens ha manllevat. Sortosament, passejant per l'Autoretro, sense comprar res, perquè la cartera no dóna, però guaitant molt, ens tornem a trobar molt feliços per un instant, esperant que retornin personatges del nostre imaginari infantil de qualsevol d'aquestes ferralles convertides en antiguitats.