A casa, el Tió o l’afrancesat Pare Nadal no han tingut mai l’exclusiva dels regals per a la canalla. Recordo, de petit, que ens venia a veure el rei Gaspar, el qual portava les mateixes sabates que la muller d’un cosí del meu pare. Aquell home, abillat amb una llarga túnica que li arribava als turmells, tenia un posat cerimoniós, típic d’una persona de nissaga reial, i parlava amb una veu molt profunda, amb una llengua que barrejava mots catalans, castellans i francesos, una mena d’estranya koiné màgica, en la qual s’hi ajuntaven uns sons intel·ligibles, com si fossin àrabs. Després del discurs reial i majestuós, el monarca posava la mà en un sac i començava a treure regals. Els nostres ulls, en aquells moments, s’enlluernaven d’admiració i sorpresa, i com no, d’estima innocent.
El rei Gaspar que venia a casa, portava també unes ulleres fosques, que amb la llarga cabellera castanya, li impedien que les faccions del seu rostre poguessin ser vistes pel que jo era abans, un innocent infant, com aquells que deuria fer matar l’Herodes.
El nostre rei Gaspar sempre arribava disposat a portar-nos els seus regals durant la vigília de l’Epifania. Un any, quan ja vivíem al pis de Salòria, aleshores General Mola, després del típic discurs, ens portà un obsequi inesperat: carbó. Ens digué que aquell any ens havíem portat malament. Nosaltres ens quedarem parats, no deixà sortir cap altre paquet del sac.
Tant bon punt travessà la porta, ens posarem a tocar aquell carbó de sucre, apte per a les càries i les dents corcades. Ai! I després els nostres plors i els retrets de la mare: “Si us haguéssiu portat bé, us haurien dut joguets”, ens deia.
Una estona després, tocaren el timbre de casa, i anàrem a obrir. Aparegué la dona del cosí del meu pare, amb els seus fills, també cosins nostres, i quina va ser la sorpresa: estaven carregats de regals. Ens digueren que els reis havien deixat allò a casa seva, però que no es corresponien amb els seus noms. I era veritat. Els regals duien els noms dels meus germans i el meu. Clar! Un lapsus. I el carbó? Possiblement hauria anat destinat a altra canalla, o qui sap. Quina coincidència, aquella dona que compartia sabates amb Gaspar, i que sempre ens feia jugar i riure, va ser la receptora d’unes joguines de destinatari extraviat.
La il·lusió i la innocència de la canalla haurien de durar tota la vida, i com no, també l’esperit juganer de molts adults, que no han deixat mai de transmetre a la canalla, un futur esperançador i feliç.
El rei Gaspar que venia a casa, portava també unes ulleres fosques, que amb la llarga cabellera castanya, li impedien que les faccions del seu rostre poguessin ser vistes pel que jo era abans, un innocent infant, com aquells que deuria fer matar l’Herodes.
El nostre rei Gaspar sempre arribava disposat a portar-nos els seus regals durant la vigília de l’Epifania. Un any, quan ja vivíem al pis de Salòria, aleshores General Mola, després del típic discurs, ens portà un obsequi inesperat: carbó. Ens digué que aquell any ens havíem portat malament. Nosaltres ens quedarem parats, no deixà sortir cap altre paquet del sac.
Tant bon punt travessà la porta, ens posarem a tocar aquell carbó de sucre, apte per a les càries i les dents corcades. Ai! I després els nostres plors i els retrets de la mare: “Si us haguéssiu portat bé, us haurien dut joguets”, ens deia.
Una estona després, tocaren el timbre de casa, i anàrem a obrir. Aparegué la dona del cosí del meu pare, amb els seus fills, també cosins nostres, i quina va ser la sorpresa: estaven carregats de regals. Ens digueren que els reis havien deixat allò a casa seva, però que no es corresponien amb els seus noms. I era veritat. Els regals duien els noms dels meus germans i el meu. Clar! Un lapsus. I el carbó? Possiblement hauria anat destinat a altra canalla, o qui sap. Quina coincidència, aquella dona que compartia sabates amb Gaspar, i que sempre ens feia jugar i riure, va ser la receptora d’unes joguines de destinatari extraviat.
La il·lusió i la innocència de la canalla haurien de durar tota la vida, i com no, també l’esperit juganer de molts adults, que no han deixat mai de transmetre a la canalla, un futur esperançador i feliç.
1 comentari:
Ai quin riure, quines coses, quant amor! Pobre rei Gaspar que no tenia sabates i havia de demanar que se les deixés la mare dels cosins!.. Gràcies per aquest escrit tan maco del dia dels Reis. Que et portin molts regals - o carbó si t'has portat malament ;-)
Petons. Felices festes. Alexandra
Publica un comentari a l'entrada