Perill! Bicicletes!

El carril bici, el bícing, la Vickie i la Cristina, constitueixen una de les noves característiques de Barcelona, l’antiga capital de Catalunya i la nova del Mediterrani i de la multiculturalitat. Avui, el fet de sortir de casa converteix la senyora que du el carret de la compra, en una mena de suïcida disposada a perdre la salut física pel bé de la família i dels seus païdors: les bicicletes passen per tot arreu, la gent les reverencia enmig de la vorera, el “cling cling” és l’alarma als vianants, i algun avís malcarat del ciclista, una mostra d’identitat urbana... La immunitat de les dues rodes està assegurada. L'aspecte de la ciutat ha canviat amb tantes bicicletes, però els carrers de Barcelona lluny de semblar els de les urbs holandeses, guarden més semblança amb els d'una ciutat pakistanesa, caòtics i desordenats.

L'espai urbà té uns usos, els uns reservats al automòbils, de dues i quatre rodes, d’altres als pobres vianants i uns darrers a les bicicletes, la nova cara “civilitzada” de l’entramat viari. Tot i aquest ordre i aquesta normalitat, hi ha espais, com les voreres, que han estat envaïts per les bicicletes, la causa, una normativa municipal poc clara, que de tan bon rotllo, fa figa al legislar amb els pedals: les dues rodes encadenades poden passar per voreres de totes les amplades, i aquí no passa res. Aquest greuge sembla silenciat per la correcció política: la gent no gosa cridar contra l’ecologia de la bicicleta, però tampoc contra la invasió de l’espai dels vianants. Una cosa no treu l’altra, el respecte al medi ambient i el transport sostenible ha de passar pel dels espais vials dels transeünts.

Si tot va bé, la Vickie i la Cristina, l’any vinent, agafaran les maletes i se n’aniran de vacances en un vol de baix cost. D’aquesta manera, Barcelona tornarà a ser la capital de Catalunya i una ciutat amb cap i peus.