14 de maig 2009

Un Barça diferent


Ahir vaig veure el partit del Barça i sempre que guanya una final, penso en aquella mítica de la Recopa d’Europa de Basilea, la del 1979. En recordo l’efusió i aquell magma humà a les graderies de la ciutat suïssa, farcides de banderes catalanes. Aquell Futbol Club Barcelona representava el somni frustrat d’una nació, escapçada de poder, que ressorgia un altre cop, com un au fènix de les cendres: era la Catalunya del SEAT 127 i del 131, la dels cotxes plens d’enganxines amb l’emblema de les quatre barres, barretines i dibuixos de Sant Miquel del Fai i de Montserrat. El Barça representava un somni col·lectiu, un despertar, un abraonament popular total.

Des d’aquell títol, molt ha plogut i nevat, i ahir, el FC Barcelona en tornava a guanyar un altre, un més en el seu palmarès, la Copa d’Espanya o del Rei. Com és obvi, els jugadors i els directius no són els mateixos de Basilea, i els aficionats i socis també han canviat. I el club, pel que simbolitza, també. La postmodernitat aixafa, doblega i rebrega tot allò col·lectiu i homogeni, i se centra sobretot en la individualitat, i el Barça no se n'ha escapat.

El FC Barcelona, per a alguns aficionats, representa encara aquella Catalunya irredempta; a uns els fa sentir lligats a una ciutat; a uns altres els simbolitza la idea perfecta del futbol; i uns s’hi poden sentir atrets per un simple plaer estètic. En definitiva, el club aplega les individualitats i com a símbol, deixa de ser homogeni, per centrar-se en allò que significa per a una persona, per a un ciutadà.

El Barça reflexa també la multiculturalitat de l’actual societat, amb gent vinguda d’arreu. Sortint pels carrers d’Andorra, un es podia adonar ahir d’aquesta disparitat de sentiments que significa aquest símbol multiplexat, que és el FC Barcelona: el punt central de la celebració és la porta d’un bar especialitzat en servir tapes espanyoles i pernils ibèrics, propietat d’un militant del Partit Popular; un cotxe que passava pel carrer portava una immensa bandera espanyola constitucional; la gent corejava el crit “campeones”; entre els victorejants s’hi comptaven ciutadans de mil i un orígens, talment com si estiguéssim a la construcció de la Torre de Babel; uns pocs barcelonistes portaven banderes catalanes; i així podríem continuar.

El Barça, reflexa la societat, sense que entre el seu públic hi hagi una unanimitat de pensament, com pot succeir en altres clubs o associacions esportives, i això no és dolent.