Avui ha tingut lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella la presentació del llibre de Francesc Badia, “El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps (1920-1940)”, editat per Publicanions de l'Abadia de Montserrat.
La sala estava plena de molts lectors, tots esperant amb certa passió que l’autor els delectés amb una bona argumentació del perquè de la seva obra, que com bé ha dit, no és una biografia, sinó una crònica de l’època en què el barceloní Justí Guitart ocupà la mitra urgel·litana. I de fet, així ha estat i Badia ha complert amb les expectatives del públic.
L’acte ha estat coordinat pel gestor cultural Josep M Ubach, i hi han intervingut personalitats com Nemesi Marqués, el ministre Minoves i el bisbe d’Urgell, Joan Lluís Vives, que han afegit els seus particulars punts de vista sobre el personatge que centralitza el llibre de Badia.
M’ha agradat força com Badia ha explicat el catalanisme, que no separatisme, de Guitart, un home que l’any 1933, ordenà a la Gendarmeria que entrés a Andorra. Sota les ordres del coronel Baluard, 50 agents, especialment escollits per aquest comandament van entrar a Andorra, que en aquells temps estava en una revolta capitanejada per molts cabalers que reclamaven el sufragi universal masculí. "Aquests agents havien de reunir un requisit, que parlessin el català, per això eren tots de Rosselló"– ha comentat Badia.
Guitart fou una figura polèmica, proper a Torras i Bages, de perfil catalanista, no dubtà a enfrontar-se amb els andorrans més progressistes, un d’ells Bonaventura Armengol, àlies l’Orelleta, home clau en la política andorrana d’aquella època, proper a Francesc Macià i al separatisme d’Estat Català. De fet, anys abans era l’home d’aquesta organització independentista a Andorra.
Però aquest mateix bisbe tampoc no dubtà en plantar cara a les vel·leïtats castellanitzadores i espanyolitzadores a la prèdica en llengua catalana, tant en temps de Primo de Rivera com de Franco.
Badia, amb la seva acurada redacció i amb una bona referència documental, donarà una altra visió d’un bisbe polèmic i molt desconegut, odiat pels espanyols, tant feixistes com republicans, i que despertava malfiança en el separatisme català.
Un personatge incomprès pels seus coetanis i que ara, amb l’edició d’aquest llibre, disposarem d’una font amb la qual podem contrastar altra obra publicada que parla de la seva figura, com el llibre “Memòries”, d’Enric Canturri Ramonet, polític republicà i urgellenc, adversari de Guitart, que també fou víctima de la violència, en aquest cas feixista, un cop acabada la guerra. La seva família quedà desposseïda de les terres i dels immobles, entre els quals hi havia el Cafè Teatre Riambau de la Seu d’Urgell
És una bona eina d’investigació històrica que cal tenir en compte, a l’hora d’historiar la regió en aquell període tan convuls i ple de canvis, entre els quals, l’església catalana havia de sotmetre’s a moltes pressions, vaja, salvant les distàncies, com les d’avui.
26 de març 2008
23 de març 2008
Els romans i les cuirasses del Túria
La processó del Divendres Sant a la Seu d’Urgell constitueix el colofó de la Setmana Santa a aquesta petita ciutat de la vall del Segre. De petit recordo encara com els meus pares em portaven a veure la professó, com em feien guardar silenci davant els passos, sobretot el dels penitents; i com m’ensenyaren a estimar una altra tradició de la meva terra, encara que ningú de la família en prengués part. Nosaltres sortíem per Pasqua, a cantar i a seguir les Caramelles, començava la primavera.
Uns quatre anys després d’haver vist per darrer cop la processó, he pogut comprovar el canvi d’aquest auto religiós, sobretot del primer de tots els passos, el dels armats, romans o jueus, tal com em dèiem a casa.
Acostumat a presenciar els retocs dels tambors i de les cornetes, i el repicar de les llances, els armats de la Seu sortien pels carrers amb una marcialitat pròpia de la tradició castrense amb la qual estava integrada la ciutat dels bisbes prínceps. Els cascs, els coltells, les llances, tota la indumentària estava fabricada i era reparada per artesans locals, sovint vinculats als propis participants.
Aquest any, els romans han estrenat indumentària, pel que es veu fabricada al País Valencià, del mateix lloc on cremen els ninots per Sant Josep. Els cascs lluïen com si estiguessin netejats amb “Netol”, de fet semblaven més romans de pel·lícula aquests que els tradicionals, els de la processó de "tota la vida", però vaja, em quedo amb els d’abans.
Com sabem, una processó té quelcom de tradicional i no s’ha d’avenir exactament amb la realitat. Suposo que per aquest motiu, enguany han incorporat al pas de les cohorts de Pompeu dos centurions asseguts damunt d’uns formosos cavalls engalanats amb emblemes medievals. Vaja, semblava una barreja de Ben Hur i d’Ivanhoe. D’altra banda, els tradicionals hebreus que acompanyaven els llancers han desaparegut, i en el seu lloc han eclosionat una munió de soldats romanovalencians de petita estatura i edat, tot un exèrcit de canalla proveïts de cascs i coltells.
De fet, una processó no sempre ha de ser estàtica, i amb el pas dels anys presencia com molts passos desapareixen, d’altres es modifiquen i uns darrers s’afegeixen, com per exemple el de la Germandat de Sant Sebastià, un dels més nous, que enguany no ha pogut sortir per manca de voluntaris, només en mancaven set per arribar als 27, xifra mínima de portadors per aixecar i trasnportar en un mínim de condicions el pas de Ponç Pilat. Espero que l’any vinent siguin una bona colla per tornar a sortir de nou. A vegades cal una decisió com la que van prendre divendres, per conscienciar els associats que tots són necessaris, i no només per pagar la quota.
La societat canvia i també la processó, l’una s’adapta a l’altra i viceversa. Res queda estàtic i intocable. Els que vindran, els nostres successors, ja hauran fet seus i tradicionals els cavalls de Robin Hood i les cuirasses del Túria.
Uns quatre anys després d’haver vist per darrer cop la processó, he pogut comprovar el canvi d’aquest auto religiós, sobretot del primer de tots els passos, el dels armats, romans o jueus, tal com em dèiem a casa.
Acostumat a presenciar els retocs dels tambors i de les cornetes, i el repicar de les llances, els armats de la Seu sortien pels carrers amb una marcialitat pròpia de la tradició castrense amb la qual estava integrada la ciutat dels bisbes prínceps. Els cascs, els coltells, les llances, tota la indumentària estava fabricada i era reparada per artesans locals, sovint vinculats als propis participants.
Aquest any, els romans han estrenat indumentària, pel que es veu fabricada al País Valencià, del mateix lloc on cremen els ninots per Sant Josep. Els cascs lluïen com si estiguessin netejats amb “Netol”, de fet semblaven més romans de pel·lícula aquests que els tradicionals, els de la processó de "tota la vida", però vaja, em quedo amb els d’abans.
Com sabem, una processó té quelcom de tradicional i no s’ha d’avenir exactament amb la realitat. Suposo que per aquest motiu, enguany han incorporat al pas de les cohorts de Pompeu dos centurions asseguts damunt d’uns formosos cavalls engalanats amb emblemes medievals. Vaja, semblava una barreja de Ben Hur i d’Ivanhoe. D’altra banda, els tradicionals hebreus que acompanyaven els llancers han desaparegut, i en el seu lloc han eclosionat una munió de soldats romanovalencians de petita estatura i edat, tot un exèrcit de canalla proveïts de cascs i coltells.
De fet, una processó no sempre ha de ser estàtica, i amb el pas dels anys presencia com molts passos desapareixen, d’altres es modifiquen i uns darrers s’afegeixen, com per exemple el de la Germandat de Sant Sebastià, un dels més nous, que enguany no ha pogut sortir per manca de voluntaris, només en mancaven set per arribar als 27, xifra mínima de portadors per aixecar i trasnportar en un mínim de condicions el pas de Ponç Pilat. Espero que l’any vinent siguin una bona colla per tornar a sortir de nou. A vegades cal una decisió com la que van prendre divendres, per conscienciar els associats que tots són necessaris, i no només per pagar la quota.
La societat canvia i també la processó, l’una s’adapta a l’altra i viceversa. Res queda estàtic i intocable. Els que vindran, els nostres successors, ja hauran fet seus i tradicionals els cavalls de Robin Hood i les cuirasses del Túria.
28 de febr. 2008
El Vaticà i la caritat
Una altra història de Roma.
Només el Vaticà semblà salvar-se de l’exclusió de visitar esglésies en pro d’una excursió més centrada en la temàtica de l’Antiga Roma.
Quan érem prop de la plaça de Sant Pere, una munió de gent sortia del petit estat del Vaticà després d’haver sentit un missatge quaresmal del Sant Pare, Benet XVI. Imaginem-nos, salvant les distàncies, quan s’acaba un partit del Barça i els aficionats abandonen l’estadi, doncs aquella marea humana era similar, però sense banderes blaugranes i amb moltes cares de satisfacció dels assistents, vaja, com si els culers haguessin guanyat per cinc a zero al Real Madrid.
Tota aquella immensa gentada, assenyada i feliç, abandonava les immediacions de Sant Pere, desplaçant-se pels amples carrers que rodegen l’estat catòlic. Anant a contra corrent, intentant d’arribar a la plaça, topàrem amb un indigent, invàlid, que romania ajagut damunt d’una vorera. El captaire demanava, però la munió no semblava veure’l i passava de llarg. Em vaig fixar en una monja, entrada amb anys que al veure l’indigent, s’aturà i amb tota la parsimònia del món es tragué d’una butxaqueta un moneder, d’aquells rodons que portaven les nostres àvies. Recordo que abocà a les mans del pidolaire tots els diners que hi duia, molt pocs, però tots. El moneder quedà ben buit.
L’acció de la monja em recordà el que ens deia un mestre dels Germans de La Salle, l’hermano José, un religiós que encara duia hàbit, el darrer d’aquell col·legi de la Seu d’Urgell. Un cop, l’hermano ens parlà de la caritat, recordo que ens digué que qui realment en feia era aquella persona que, disposant de pocs diners, ho lliurava tot als pobres, mentre que els rics, que només donaven una part minúscula de la seva fortuna, fent molt de soroll, no en feien. Al contrari, els seu gest estava farcit d’egoisme.
Quina acció més honrosa la d’aquella senyora, donà tot el que portava a aquell pobre senyor. I els altres?
Quan arribàrem a les portes de la plaça uns guàrdies ens digueren que l’accés estava tancat fins que la gent abandonés del tot la plaça, una mitja hora més tard.
Com que el temps se’ns queia sobre, decidírem tornar a travessar el Tíber, bo i sense oblidar que la millor visita al Vaticà és la que vaig presenciar en aquell carrer amb l’acció de verdadera caritat d’aquella monja velleta.
Molt sovint no calen grans manifestacions de fe i d’acció si no es veu allò senzill i petit, realitzat per gent senzilla i anònima, molt més important i d'acord amb el que diuen els evangelis.
Només el Vaticà semblà salvar-se de l’exclusió de visitar esglésies en pro d’una excursió més centrada en la temàtica de l’Antiga Roma.
Quan érem prop de la plaça de Sant Pere, una munió de gent sortia del petit estat del Vaticà després d’haver sentit un missatge quaresmal del Sant Pare, Benet XVI. Imaginem-nos, salvant les distàncies, quan s’acaba un partit del Barça i els aficionats abandonen l’estadi, doncs aquella marea humana era similar, però sense banderes blaugranes i amb moltes cares de satisfacció dels assistents, vaja, com si els culers haguessin guanyat per cinc a zero al Real Madrid.
Tota aquella immensa gentada, assenyada i feliç, abandonava les immediacions de Sant Pere, desplaçant-se pels amples carrers que rodegen l’estat catòlic. Anant a contra corrent, intentant d’arribar a la plaça, topàrem amb un indigent, invàlid, que romania ajagut damunt d’una vorera. El captaire demanava, però la munió no semblava veure’l i passava de llarg. Em vaig fixar en una monja, entrada amb anys que al veure l’indigent, s’aturà i amb tota la parsimònia del món es tragué d’una butxaqueta un moneder, d’aquells rodons que portaven les nostres àvies. Recordo que abocà a les mans del pidolaire tots els diners que hi duia, molt pocs, però tots. El moneder quedà ben buit.
L’acció de la monja em recordà el que ens deia un mestre dels Germans de La Salle, l’hermano José, un religiós que encara duia hàbit, el darrer d’aquell col·legi de la Seu d’Urgell. Un cop, l’hermano ens parlà de la caritat, recordo que ens digué que qui realment en feia era aquella persona que, disposant de pocs diners, ho lliurava tot als pobres, mentre que els rics, que només donaven una part minúscula de la seva fortuna, fent molt de soroll, no en feien. Al contrari, els seu gest estava farcit d’egoisme.
Quina acció més honrosa la d’aquella senyora, donà tot el que portava a aquell pobre senyor. I els altres?
Quan arribàrem a les portes de la plaça uns guàrdies ens digueren que l’accés estava tancat fins que la gent abandonés del tot la plaça, una mitja hora més tard.
Com que el temps se’ns queia sobre, decidírem tornar a travessar el Tíber, bo i sense oblidar que la millor visita al Vaticà és la que vaig presenciar en aquell carrer amb l’acció de verdadera caritat d’aquella monja velleta.
Molt sovint no calen grans manifestacions de fe i d’acció si no es veu allò senzill i petit, realitzat per gent senzilla i anònima, molt més important i d'acord amb el que diuen els evangelis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
